dimarts, 31 de desembre del 2013

DESIG D'ANY NOU

Sí, ella ho confessa sense cap mena de recança, és enamoradissa. Tot la captiva, tot l'atreu, tot l'encisa,... i els homes la tornen boja. Per la seva vida han passat homes de tota mena: un pintor, un escalador, un lampista, un escriptor, un botànic, un bomber, un excursionista, un poeta, un pallasso, un pescador,... I tots han tingut quelcom que l'ha enamorat per després, més tard o més d'hora, decepcionar-la.

I ara, t'ha trobat a tu, l'aventurer, i ella s'està deixant embruixar, com ha fet sempre. I aquesta mitjanit, quan s'alcin les copes per brindar per l'any que comença, tu seràs al mig del seu desig d'any nou. Brindarà per tu i perquè aquesta vegada li surti bé. Els anys passen i ja està cansada de tants canvis i de tants desenganys.

Intentaràs fer realitat el seu desig? Has arribat a la seva vida aquest Nadal, et quedaràs? o faràs com els turrons i les neules que arriben per Nadal i marxen per Reis?

Tant de bo, ella no hagi malgastat el seu desig d'any nou. Feliç 2014!
 
 

diumenge, 22 de desembre del 2013

L'EMPOTRADOR

L'hivern tot just acaba de començar. A la tele, com cada 22 de desembre, els nens de Sant Ildefons amb la seva peculiar cantarella van repartint els premis de la loteria, preludi inequívoc de que el Nadal ja és aquí. La Nora gaudeix de la tranquil·litat inusual que hi ha a casa en aquest matí de diumenge. Tots han marxat i tornaran a l'hora de dinar.

Ella mandreja per casa, rumiant què podria fer per a dinar. Damunt la taula del mejador hi ha els dècims de loteria que ha comprat aquest any i, per un moment, pensa: "I si em toqués?" De ben segur que seria la persona més feliç del món. Diuen que els diners no fan la felicitat, però ella pensa que aquesta frase és invenció d'algú sense problemes econòmics i que amb la butxaca plena les penes segur que són més suportables.

El timbre de la porta la treu sobtadament de les seves cabòries. Mira per l'espiell i veu que és el veí del costat, alt, guapo, fort, cabell negre, ulls verds, cos musculat,... aquell tros d'home que la seva cunyada Lola ha batejat amb el sobrenom de "l'empotrador", perquè diu que un home així és, segurament, d'aquells, que a l'hora de fer-te l'amor, són capaços d'agafar-te en vol per les cuixes i empotrar-te ferotgement i sense miraments contra la paret, mentre te la claven fins al fons i fan que toquis el cel.

La Nora nota que el cor se li accelera una mica davant aquests pensaments. Dóna un ràpid cop d'ull al mirall del rebedor i hi veu la seva imatge reflectida. Està feta un desastre. El cabell recollit en una cua mal feta i el pijama de franel·la tan poc afavoridor. Però, és massa tard per a fer-hi res, i, resignada, obre la porta tímidament.

El veí, molt amablement, li explica que està fent un pastís i que ara, al darrer moment, s'ha adonat que no té llevat i que com és diumenge les botigues són tancades i que ha pensat que potser ella en tindria i si li podria donar.

La Nora el convida a passar, mentre li confirma que té llevat i que amb molt de gust li pot donar. I mentre el busca a la cuina va pensant: "Està boníssim i a més a més sap fer pastissos!".

Quan li passa la bosseta amb el llevat, els seus dits es toquen mínimament, però amb això ja n'hi ha prou per a que la Nora es comenci a posar nerviosa. Tots dos es miren i somriuen. Ella s'enrojola, però, és incapaç de deixar de mirar-lo. Sap que continuen parlant, però ella ja no podria dir sobre quin tema. Ara, la Nora només és capaç de pensar en l'empotrador que té al davant, mentre va notant una certa humitat excitadora entre les seves cames.

Una hora més tard, la Nora reacciona. El sorteig de la loteria de Nadal ja s'ha acabat. Segurament que aquest any tampoc hi ha hagut sort. Però, millor que es deixi de romanços, s'ha fet tard i encara ha de preparar el dinar i de ben segur que en Damià i els nens arriben afamats.

Probablement, no li ha tocat la loteria, però la Nora està contenta com si li hagués tocat la grossa. Recull els dècims escampats per terra i un somriure victoriós se li dibuixa als llavis mentre recorda com el veí l'ha empotrat, no contra la paret, sinó, contra la taula del menjador. Només li fa ràbia no poder-ho explicar a la seva cunyada Lola, perquè una cosa és parlar amb ella de fantasies i una altra de ben diferent és confessar una infidelitat en tota regla a la germana del seu marit.
 
 

dijous, 12 de desembre del 2013

LLENÇA'T

Fa tres mesos va conèixer un home que li regalava paraules que li arribaven al cor. Amb ell podia parlar de temes ben diversos i apassionants. Un home que al mateix temps que parlava, també sabia escoltar-la. Un home sensat i educat, de conversa interessant i amb un petit toc intel·lectual encisador.

Fa dos mesos va conèixer un home que la valorava i la respectava per tot el que ella era, feia i somiava. Un home de qui rebia els consells més sabis i encertats. I del qui no li costava acceptar alguna que altra crítica, ja que aquestes sempre eren constructives, mai destructives. Un home respectuós i amb seny.

Fa un mes va conèixer un home que sota la roba amagava un cos d'escàndol, musculat i fort en la mesura exacta. Amb uns braços que sabien abraçar-la amb la intensitat desitjada i unes mans que l'acaronaven amb fermesa mentre feien l'amor. Un home dotat d'un cos excepcional i capaç de fer realitat les seves fantasies més humides.

I ara, ella té sentiments enfrontats. Per una banda, pensa que ha estat de sort, perquè l'home de fa tres mesos, l'home de fa dos mesos i l'home de fa un mes, són en realitat la mateixa persona. Un home que s'ha anat mostrant davant ella a poc a poc, encisant-la a cada instant, amb cada petita descoberta. Però, per altra banda, pensa que en ell encara ha de descobrir altres possibles homes que resten ocults i que potser no li agradaran tant. Té por de trobar-se amb la decepció.

Malgrat tot, ha de confessar que s'està enamorant. No s'ho pot creure! Ella, que després del darrer desengany amorós, va jurar i perjurar que "mai més". Però, està clar, en el joc de l'amor un ha de llençar-se. Ja a aquestes alçades no pot fer-se enrere, haurà de continuar jugant i arriscar-se a descobrir la veritat per ella mateixa.
 

dimecres, 4 de desembre del 2013

ENYORANÇA

Els que em coneixen bé, saben que jo sempre he estat una persona de dates. Normalment, sempre recordo el dia dels sants, dels aniversaris i de les celebracions especials dels que estan al meu voltant.

De tots els dies, n'hi ha que vénen marcats per l'alegria i d'altres per recordar amb tristor. I avui és un dia d'aquests últims. Només llevar-me i veure la data escrita al mòbil, he sabut que avui no seria un bon dia. I m'agrada que sigui així. M'agrada que la nostàlgia i la melangia envaeixin tots els meus pensaments i no vull fer res per treure´m aquesta tristor del damunt.

Inevitablement, la data d'avui em recorda a tu i fa que m'adoni de com et trobo a faltar, de com t'enyoro. El dia d'avui era especial, era un dia de celebració. Junts festejàvem que feies anys. I ara, tota aquesta alegria sembla quedar massa lluny. Vas marxat massa aviat.

La vida reparteix les seves cartes i les teves no eren del tot dolentes, però en el joc vas jugar, vas arriscar i vas haver d'abandonar la partida massa aviat, sense possibilitat de repesca. Una llàstima.

A hores d'ara, em sento una mica egoista, pensant en tots els magnífics moments de la meva vida que t'has perdut. Em dol no haver-los pogut compartir amb tu. No poder gaudir del teu entusiasme per més temps. I que persones, molt importants per a mi i que han vingut després, no hagin tingut l'oportunitat d'haver-te conegut.

Vaig estimar-te incondicionalment i encara t'estimo molt i ho continuaré fent, tot pensant que és una pena que ara només visquis en els records.

I aquí em tens avui, tancada dins el meu món interior, desitjant que ningú em destorbi, recordant i enyorant la teva presència, mentre els ulls se m'omplen de llàgrimes per la teva absència.

Demà serà un altre dia, però avui és el teu. I ho celebro enyoran-te.
 

dijous, 28 de novembre del 2013

PETITA DESCOBERTA

La mare mai n'hi ha volgut parlar. Hi va haver un temps, durant el qual, en Martí no parava de fer-li tot tipus de preguntes encuriosides sobre aquest tema, però ella mai li respongué de manera clara i directa. Ella, sempre tan dolça i afectuosa, davant aquest assumpte, esdevenia esquerpa i distant. Possiblement per aquesta raó, va arribar un moment en el que la curiositat d'en Martí es va anar apagant i un bon dia va deixar de fer més preguntes sobre ell.

Avui en Martí ha fet una petita descoberta. Entaforada dins el darrer calaix de la còmoda de l'habitació de la mare hi ha trobat, per casualitat, una fotografia. En la imatge hi apareix un noi d'una edat similar a la d'en Martí, rialler, de cabell fosc i rinxolat, amb els ulls color avellana i que posa davant una panoràmica magnífica de la Torre Eiffel. A en Martí, mirant-se el noi de la fotografia li sembla estar veient la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Al revers de la foto, un nom, Damià, una ciutat, París, i un any, 1992.

La curiositat adormida d'en Martí sembla haver despertat de nou. Ha descobert que ara vol saber-ho tot, ho necessita. La seva mare haurà de parlar.

 

dilluns, 18 de novembre del 2013

SOTA LA PLUJA

Avui els desconeguts han tornat a coincidir. Caminen sota la pluja en direccions oposades. Els seus camins s'han creuat al mig de la plaça, però ni se n'han adonat.

Ella, amb cara de pomes agres, enfadada per haver de tornar a casa sota aquesta pluja. Atrafegada amb el paraigües, intentant que no se li mulli el pentinat de perruqueria. Esquivant els petits bassals per tal de no fer malbé la lluentor de les seves sabates noves, maleint el moment en que aquest matí ha decidit estrenar-les, quan res anunciava una tarda de pluja com aquesta.

Ell, amb cara relaxada, absort en les cançons que sonen pels petits auriculars que porta entaforats a les orelles. Amb la caputxa posada i les mans a les butxaques. Pensant en com n'és de beneficiosa l'aigua que cau. Gaudint de la seva passejada fins a casa. Caminar sota la pluja amb l'aigua regalimant-li per sobre sempre li ha agradat, és quelcom que el fa sentir viu.

Però, quan s'adonaran aquest parell que malgrat les seves diferències estan fets l'un per l'altre? Avui, de ben segur que ja no es coneixeran, possiblement, això passi quan ell no estigui tan content ni ella tan enfadada.
 
 


dissabte, 9 de novembre del 2013

NOMÉS ÉS UN JOC

Nerviosa. Em trobo asseguda en una cadira, sota la llum d'un focus. La música comença a sonar. I de sobte et veig. Els homes d'uniforme sempre m'han agradat. I tu, amb el vestit blanc d'oficial de la marina estàs imponent. Et quadres. Alces la mà dreta fins al teu front i saludes a la manera militar. Un, dos, tres segons i et treus les ulleres de sol. Les nostres mirades es troben, em somrius i em llences un petó. No puc treure els ulls de tu, em tens hipnotitzada.
 
A poc a poc, et vas apropant a mi, mentre balles sensualment, al ritme que marca la música. Ja al meu costat et treus el barret i baixes fins a posar el teu cap al costat del meu. Em mires intensament i fas que els nostres rostres s'amaguin darrere el teu barret blanc mentre em xiuxiueges "Tranquil·la, només és un joc". De ben segur que has notat, des d'un bon principi, el meu nerviosisme.
 
Continuo asseguda, enrojolada i sotmesa als teus encants. Sé que davant teu estic perduda i que em deixaré portar per on tu vulguis.
 
De mica en mica, els meus dits ajuden els teus a descordar els botons daurats de la teva jaqueta. Et desfàs d'ella amb moviments suggeridors i deixant al descobert un tors bru i impressionant. M'agafes les mans pels canells i fas que acariciï la duresa dels teus pectorals i abdominals, un bé de déu de músculs ben marcats, d'aquells que treuen l'alè. Et mous amb gràcia i masculinitat. I jo només puc pensar "Quin tros d'home!".

Entre tots dos ens desfem ara del teu cinturó, la sivella daurada no es resisteix i s'obre sense problemes. I tu continues ballant amb moviments provocadors i descarats.
 
De sobte, estires els camals dels teus pantalons i et desfàs d'ells amb una ràpida estrebada. Portes un tanga negre que per darrere deixa al descobert les teves natges ben arrodonides i per davant tapa amb dificultat el teu sexe prominent.

A continuació, agafes un petit llençol de tacte fi i satinat i fas que tots dos ens moguem amb gràcia sota la suau tela que ens embolcalla i no sé com, però em trobo subjectant l'extrem de beta que fa que t'alliberis del tanga. L'escalfor de l'ambient ha augmentat i, finalment, el llençol cau a terra, mostrant la teva masculinitat en tota la seva esplendor.
 
El llum s'apaga i jo em quedo sola al mig de l'escenari, escoltant els xiscles histèrics de les amigues que han organitzat el meu comiat de soltera. I tu t'has fos, ja no hi ets. Tot ha estat un joc, una feina, una representació. Tot ha estat un fugaç espectacle.

 

dijous, 31 d’octubre del 2013

NIT DE CASTANYADA / NIT DE HALLOWEEN

Darrer vespre del mes d'octubre. En Quim espera a la plaça, davant de casa seva, l'arribada dels avis. Avui tenen sopar familiar. Els pares i els oncles ja són a dalt, a casa, preparant-ho tot. Aquesta nit, el plat fort seran les postres: castanyes, moniatos i panellets amb vi ranci, mistela o moscatell. A en Quim li agrada aquesta festa tan familiar, tan d'aquí, tan catalana, tan nostra.

La Raquel vestida de diablessa està espectacular. Arriba a la plaça on ha quedat amb unes amigues per assitir a una festa de Halloween que fan en un local de per allà aprop. Amb un ràpid cop d'ull comprova que les amigues encara no han arribat. Es fixa que al banc de la seva esquerra hi ha un noi que la saluda. És en Quim, un company de l'institut. Van a la mateixa classe, però han parlat ben poques vegades. Pertanyen a grups diferents. Ella pensa que ell és un "penjat independentista" i ell pensa que ella és una "pija insuportable".

Són ben diferents. Per exemple, avui, ell és més de castanyes i panellets i ella més de carbasses i disfresses. Són dos coneguts sols en un mateix lloc i esperant, així és que la situació els aboca tots dos a començar una conversa. Parlen. Primer ho fan de coses banals i, de mica en mica, ho van fent de temes més interessants.

Vint minuts més tard, els avis d'en Quim apareixen per l'esquerra i les amigues de la Raquel per la dreta i tots dos es veuen obligats a acomiadar-se ràpidament.

Ella marxa a la seva festa de Halloween pensant que en Quim ja no li sembla tan penjat i que és un noi força interessant, amb uns ferms ideals que vol continuar coneixent. I ell puja cap a casa amb els avis per a celebrar la seva Castanyada familiar, pensant que la Raquel ja no li sembla tan insuportable, comença a veure en ella una noia extrovertida amb un ric món interior que li encantaria continuar descobrint.

 

diumenge, 27 d’octubre del 2013

CESCA

Una altra festa. La Cesca va vestida per a l'ocasió. Es mira al mirall i, a primera vista, es veu perfecta. Sap que és l'enveja de molts dels seus coneguts perquè sembla tenir-ho tot. Però, realment, ella se sent buida.
 
Durant els darrers anys, ella ha anat fent petites concessions, poc a poc, ha anat renunciant als seus somnis a favor de l'estabilitat que ara té. Ara sent que no és res, ara sent que es va equivocar en les seves eleccions. Però, sempre ha fet el que s'esperava d'ella, el que era socialment més correcte i assenyat.
 
La Cesca sempre està envoltada de gent i, al mateix temps, se sent tan sola. Mai ningú s'ha fixat que la seva mirada ha canviat, enrere va deixar aquella mirada jove, espurnejant i alegre, plena d'il·lusions i de ganes d'aventura. Si es fixa en els seus ulls reflectits en el mirall els pot veure apagats i tristos.
 
I aquí es troba ella, preparada per a l'ocasió, davant un mirall que li retorna una imatge en la que ja gairebé no es reconeix. Preparada per la festa, quan ella seria feliç sent en un altre lloc, potser corrent per la muntanya, fent un ninot de neu o banyant-se al mar sota la llum de la lluna plena. Ella només desitja ser feliç i sap que ara no ho és.
 
Rebel·lar-se o callar? I si ho fes? I si es rebel·lés contra el seu destí? Per un moment els ulls se l'hi han il·luminat. Però no n'és capaç. Fa fugir del seu cap aquests pensaments alliberadors i es col·loca el millor dels seus somriures, la seva màscara aliada.
 
Sap que està realment espectacular. El millor vestit, les millors sabates, els millors complements, el millor maquillatge, i ara, el millor dels seus somriures. Ningú es fixarà en els seus ulls, la Cesca continuarà callada fent el que s'espera d'ella, despertant enveges i alabances, interpretant el seu paper, però,... fins quan?


 
 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

DOLÇA TARDOR

Tardor. Els dies s'escurcen inevitablement. Mai m'havia agradat aquesta època de l'any. Sempre l'havia trobada l'estació més trista i ensopida, potser perquè l'associava al moment de tornar a la rutina, de deixar enrere la disbauxa i el divertiment de l'estiu. Per a mi, la tardor sempre havia estat temps de recordar amb nostàlgia, dies de vacances, de platja i d'excessos, en definitiva, dies de felicitat.

Però, avui, en ple mes d'octubre, les meves velles percepcions trontollen. Avui t'he conegut. Un petit instant compartit i sembla que m'hagi canviat la vida. He descobert que ara, em sento realment feliç. La cara se m'il·lumina només de pensar en tu i friso perquè arribi el moment de poder tornar-te a veure.

El que he sentit quan t'he vist ha estat increïble i sé que en aquell precís moment m'has robat el cor. Sé que ja t'estimo amb tota la meva ànima. Estimo tot el que ja ets i tot el que esdevindràs.

I aquí em tens, aquest vespre de tardor, sentint-me contenta i afortunada i gaudint dels dolços sentiments que em proporciona el fet de pensar només en tu. Sóc aquí, delint-me per poder tornar a escoltar el fort batec del teu cor i poder tornar-te a veure a través del monitor, quan arribi el moment de la propera ecografia.

 

dissabte, 5 d’octubre del 2013

PUNT I FINAL

Ell ho ha decidit. Ho té del tot clar. Avui em matarà. Només cal que trobi la manera de fer-ho i això no el deixa dormir. El seu cap va a cent, no pot parar de barrinar, intentant escollir la millor forma d'acabar amb mi.

Ell em va convertir en un heroi. Gràcies a ell he arribat a ser qui realment sóc. Cada aventura que he viscut, la hi dec només a ell. Però res dura eternament. Els dies d'èxit s'han esgotat, ho sé. Els gustos canvien, les modes són efímeres. El que ahir encantava, demà deixa de fer-ho. Percebo que els meus moments de glòria s'han acabat. El meu final s'acosta inevitablement.

Entre les mans, ell sosté amb fermesa l'arma amb la que em matarà. I ja és ben entrada la matinada quan, de sobte, el seu rostre s'il·lumina amb un tenebrós somriure. Ho veu clar. Ja ha decidit com desfer-se de mi. Ha trobat el final ideal, gloriós i perfecte.

L'escriptor mira els fulls en blanc que descansen damunt la seva taula de treball i comença a escriure la meva darrera aventura. Jo, el seu personatge, començo a morir a mans de la seva ploma estilogràfica. El punt i final s'emportarà el meu darrer sospir.
 
 

divendres, 27 de setembre del 2013

VIDES DE MENTIDA

Camprodon, dissabte 29 de setembre de 2012
Estimada Judith,
Abans de matar-te, de destruir-te, vull dir-te tota la veritat. Vull ser-te sincera. M'avorreixo. Detesto la meva ensopida vida. Sempre és el mateix: la feina, els coneguts, una casa buida, sopars de conveniència, festes a les que no es pot faltar, paraules de cortesia carents de veritable sentiment, banalitats, falsos somriures,...
És per tot això, que des de fa cinc mesos jugo al joc de ser una altra persona. Durant tot el mes cerco personatge i destinació i vaig embastant-me una vida a mida, una vida que m'agradi. Després, el darrer cap de setmana de cada mes, jugo a interpretar-la. El mes de maig vaig ser l'Esther a Cervera, el mes de juny vaig interpretar la Joana a Mataró, al juliol vaig esdevenir la Mireia a Salou i a l'agost em va tocar ser l'Alba a Sort. Els meus personatges es gesten en vint-i-set o vint-i-vuit dies, neixen en divendres i moren en diumenge.
Judith, t'escric aquesta carta per a comentar-te que has esdevingut la meva millor creació. La teva vida és genial i perfecta. Ets tot el que m'agradaria ser i no puc aconseguir. Camprodon m'encanta i el cabell pèl-roig ha sigut tot un encert.
Demà moriràs, sé que la teva mort em farà més mal que les altres, perquè tu ets la millor, perquè tu ets la perfecció.
Adéu, Judith, mai t'oblidaré,
Marina



Camprodon, diumenge 30 de setembre de 2012
Marina,
Sé que avui moriré, sé que avui acabaràs amb mi. Però abans que això passi, jo també vull ser sincera amb tu. Deixa'm dir-te que m'agradaria ser la teva darrera víctima. Si us plau, Marina, no juguis més amb nosaltres, no inventis més personatges, no et facis més mal a tu mateixa.
Un consell: deixa d'inventar vides que no et pertanyen i gasta tota l'energia que empres en les teves invencions per fer que la teva propia vida t'agradi, lluita per aconseguir que la teva existència realment valgui la pena. No pretenguis cercar perfeccions irreals. La perfecció és avorrida. Sigues imperfecta i seràs realment autèntica. Paraula de personatge.
La teva darrera creació,
Judith


I a partir d'aquell dia de fa ja gairebé un any, la Marina va començar a inventar-se a ella mateixa, acceptant i gaudint de les seves petites i grans imperfeccions.

 

dimarts, 17 de setembre del 2013

AVUI SURTO DE CACERA

No puc recordar com, quan ni a on va començar tot. No podria dir amb exactitud ni la manera, ni el moment, ni el lloc on vaig començar a esdevenir el que realment sóc en l'actualitat. Malgrat tot, ho reconec, hi estic totalment enganxat i puc afirmar rotundament que això ha esdevingut el meu gran vici, la meva gran addicció.

Ara fa uns quants dies que no ho faig i noto que ho necessito, no puc estar-me'n, alguna cosa dins meu m'ho està demanant a crits. Per tant, no cal que m'ho pensi gaire estona, avui és un dia ideal. Avui apaivagaré aquest rau-rau interior. Avui sortiré de cacera i, de ben segur, que torno amb bons exemplars, perquè aquesta mena de caça no se'm dóna gens malament.

Avui, l'escenari escollit és el parc de la vora del riu, un lloc plàcid, on la gent hi va a passejar, a relaxar-se, a fer esport, a anar amb bicicleta i on molts pares i mares porten la quitxalla a jugar al sorral i a la zona de gronxadors i tobogans.

El primer que faig quan arribo al parc és cercar un banc situat en un lloc discret i estratègic, des d'on pugui tenir una bona panoràmica de l'indret. Un cop localitzat el banc, pausadament, m'hi atanso i m'hi assec. Intento passar totalment desapercebut. Em preparo amb molta cura i quan ja ho tinc tot llest, observo cercant una primera víctima, després ajusto l'objectiu, apunto i començo a disparar. Una vegada he començat és impossible aturar-me. M'aixeco, canvio de posicions i, finalment, començo a passejar tranquil·lament a la recerca de nous emplaçaments i de nous protagonistes a qui poder caçar quan menys s'ho esperin.

Em considero un lladre d'imatges i de moments, un caçador de sentiments i d'emocions. Disparo amb la meva càmera fotogràfica per captar l'alegria, l'eufòria, les rialles, un secret dit a cau d'orella, l'avorriment, l'esforç, l'amor, l'enuig, la melangia, el plor,... La fotografia ha esdevingut la meva dolça droga, la meva gran passió.


diumenge, 8 de setembre del 2013

ADÉU, AMOR!

Tinc gana, però l’espero, no goso començar sense ell. Els minuts van passant, es va fent tard i el sopar, a la taula, es va refredant. I jo m’estic asseguda al sofà, esperant. M’entretinc escoltant el silenci, amb el temps, he aprés a fer-ho i ho trobo molt reconfortant. El silenci em fa sentir segura.
 
Ja és aquí! Sento la clau com s’introdueix al pany i al mateix temps un calfred em recorre el cos de dalt a baix. Presenteixo que avui tampoc serà una bona nit. Ell entra i tanca la porta amb un fort cop. Passa per davant meu en direcció a la taula. No em diu res.
 
I jo asseguda encara al sofà recordo com l’estimava, recordo com m’encantava el seu posat xulesc i macarró. Per què serà que a les bones noies sempre ens atreuen els nois dolents? Els seus ulls em captivaven i ara no goso ni mirar-lo, li tinc por.
 
Ell s’asseu a taula, es serveix una copa de vi i se la beu d’un sol glop. M’assec al seu davant i comencem a sopar. Després del primer mos em deixa anar “Això és fred, inútil!”. M’omplo de valentia i el miro, quan els nostres ulls es troben, veig que a ell li bullen de ràbia. S’aixeca enfadat, estira les tovalles, tot cau per terra i ell em crida “Veus què m’has fet fer? Ja ho pots recollir tot, mala pècora!”.
 
M’aixeco i corro a arraulir-me en un racó, tanco els ulls i busco el meu desitjat silenci, però no hi és, l’únic que hi trobo són cops i més crits. M’agafa pels canyells i amb una forta estrebada em tira a terra, amb un ràpid moviment m’arromanga la faldilla i m’arrenca les calces, s’abraona damunt meu i mentre introdueix salvatgement el seu penis dins meu, em deixa anar “Saps com posar-me calent, mala puta!”. Les seves embranzides són brutals i em fa mal. Giro el cap cap a la dreta i obro els ulls. I allà el veig, al costat de la meva mà dreta hi brilla un dels ganivets del sopar. No m’ho penso més. Potser avui no serà tan mala nit... Agafo ben fort l’esmolat ganivet i l’entaforo vàries vegades sobre el costat esquerre del seu cos. Ell no s’ho esperava. Es mig incorpora i es duu les mans al costat intentant aturar la sang que ja comença a sortir. Els seus ulls es claven en els meus i, en aquest moment, sembla que torno a veure aquella mirada que em va enamorar. Però, ara, jo ja no estic per miradetes. Xiuxiuejo “Adéu, amor!” i trec la ràbia continguda que tinc vers ell, després de tants anys. Li dono una empenta i cau de panxa enlaire, al meu costat, i jo m’incorporo i continuo amb les ganivetades. Ara que he començat no puc aturar-me.
 
Sí, al final avui ha estat una gran nit, avui m’he desfet del meu gran amor convertit en el pitjor dels meus dimonis.

 

diumenge, 25 d’agost del 2013

DIGUE'M QUE M'ESTIMES

Aquest matí de dissabte, m'he assabentat que ha tornat al poble. La senyora Rosalia de la fleca ho comentava amb la Pilar de cal Carter mentre li posava dues barres de mig dins la bossa:

-Pilar, ja sap qui ha tornat al poble? -ha dit la Rosalia fent-se la interessant.
-Qui? -ha preguntat encuriosida la Pilar.
-En Toni, el noi de cal Massip.
-Potser ha vingut a passar-hi l'estiu -ha comentat la Pilar.
-No, només ha vingut per aquest cap de setmana. Diu que ha pujat per veure com estava la casa.
-Potser la voldrà reformar i fer-la servir com a segona residència -torna a comentar la Pilar.
-No ho sé pas! Des que va marxar de jove a estudiar a Barcelona que no l'havíem tornat a veure per aquí!
-I no s'ha casat aquest xicot?
-Aquest? Casar-se? El meu Ferran sempre ha dit que en Toni sempre havia estat un esperit lliure -comenta mentre riu, la senyora Rosalia.
-Elisenda, no hi havia festejat vosté amb en Toni de cal Massip? -em pregunta la senyora Pilar.
-Sí... -contesto. La pregunta m'ha deixat una mica descol·locada.

-Però èrem molt joves -acabo dient i canvio ràpidament de tema.

De tornada cap a casa, amb el pa sota el braç i una bossa de croissants acabats de fer a la mà, he recordat en Toni i la nostra història, i em fa molta gràcia que malgrat els anys que han passat, aquí, la gent encara l'anomeni el noi de cal Massip, un noi de més de 40 anys!
 
No me n'he pogut estar i he tornat a casa fent una petita volta per passar davant de casa seva. Els finestrals, tant de temps tancats, ara són oberts de bat a bat. La gran porta de l'entrada també és oberta, i puc entreveure les escales que porten cap amunt, cap a la vivenda. Camino pausadament, pensant en tots els petons que ens vàrem fer de joves darrere d'aquella gran porta de fusta, aquella porta que ens servia per amagar-nos de la mirada de veïns tafaners. De sobte, sento que algú crida: "-Eli! Eli! Ets tu?". Em giro i el veig palplantat al llindar de la seva porta, de la "nostra porta". Em sorprenc. Fa anys que ja ningú em diu així, per a tots, ara sóc la senyora Elisenda. Saludo en Toni, m'atanso i parlem, després de més de vint anys tornem a parlar. I em sento com si tornés a ser la jove Eli. Ell m'explica que ha tornat perquè posa la casa en venda i volia fer-hi un cop d'ull abans de deixar-ho tot en mans d'un agent inmobiliari i em diu que les coses li han anat força bé a ciutat. Jo li explico que em vaig casar i que tinc un noi de quinze anys. I ell em comenta que ja ho sabia, que algú li va explicar, fa temps, la gran festa que es muntà al poble per a celebrar el casori de l'Elisenda, la pubilla de cal Martinet, amb en Jaume, l'hereu de cal Niceto. Somriu i jo també somric en recordar el meu gran dia. Es fa tard, els meus esperen a que aparegui a casa amb l'esmorzar. Ens diem adéu i marxo carrer avall. Mentre camino sento els seus ulls clavats en el meu cos, ho percebo. Em giro i ho confirmo. Ell segueix al llindar de casa seva mirant-me. Li faig adéu amb la mà i ell em retorna el comiat amb el mateix moviment.

Ja a casa torno a ser l'Elisenda, mare, esposa i mestressa de casa meva. Compleixo el meu paper, però la meva ment és lluny, rememorant amb nostàlgia anys passats. És com si el fet d'haver-lo vist, hagués despertat un record oblidat en algun racó del meu pensament. Entre tots dos hi va haver mals moments: mentides, traicions i falses promeses de retrobament, però sembla que tot això sigui insignificant. Diuen que el primer amor mai s'acaba d'oblidar i que el temps el magnifica. Podria ser que això fos veritat perquè només penso en els moments feliços, en les cançons que ballàvem, en els somnis compartits, en els petons apassionats,...
 
Aquest vespre, després de sopar, com cada vespre dels dissabtes d'estiu, en Jaume i jo baixem al bar del poble. Nosaltres en diem el "casinet". Allí ens trobem amb els amics i els veïns i deixem que la nit se'ns tiri a sobre entre xerrades entretingudes, riures i bon beure. Avui és especial, ho sé, ho noto. Després de passar-me tot el dia pensant en ell em vesteixo acuradament, cuidant tots i cadascun dels petits detalls. I sé que tot ho faig per ell. Per si de cas ell es deixa caure pel casinet, per si tenim la possibilitat de tornar a coincidir. Vull que em trobi maca, vull que em trobi espectacular.
 
I ell, evidentment, ve i saluda als presents i li fan un lloc entre nosaltres. La nit avança entre gin-tònics, xerrades, anècdotes i històries interessants. De tant en tant, les nostres mirades es troben, són breus, però intenses. De sobte, ell em fa un senyal dissimulat, dient que escolti la música que sona. Hi paro atenció. Els Pets entonen una cançó rumbera i al sentir-ne la tornada m'enrojolo: "Digue'm que m'estimes, omple'm el cos de mentides, només et demano un dia, jo demà ja hauré marxat..."
 
Es fa tard i arriba l'hora de marxar. Un petit paper apareix de manera dissimulada a la meva mà quan l'encaixo amb la del Toni per acomiadar-nos. Noto el paper entre les nostres mans en el mateix temps que ens atansem per a fer-nos un petó a cada galta i on ell aprofita per a xiuxiuejar-me a cau d'orella: "T'esperaré".

De camí a casa el paper em crema dins el meu puny tancat. Mentre l'altra mà encaixa a la perfecció amb la del meu estimat Jaume. Adoro el meu marit, però em deleixo per trobar el moment i desplegar el paper que m'ha passat en Toni.

Ja a casa, en Jaume m'abraça i em fa un petó intens només entrar, jo m'aferro al seu cos i ell em xiuxiueja que aquesta nit estic realment preciosa. Passem per l'habitació del nostre fill i comprovem que ja dorm. En Jaume em mira amb ulls plens de desig i jo només li demano un minut. Ell s'esmunyeix dins la nostra habitació i jo em tanco al lavabo. Em recolço a la porta, obro la mà i desplego el paper on hi llegeixo:"Digue'm que m'estimes, encara que sigui mentida. Fem realitat la cançó. Vine a casa quan puguis. T'esperaré". Alço els ulls i el mirall em retorna el reflexe somrient del meu rostre, mentre penso "El Toni i l'Eli juguen a les notetes com dos nens d'escola". De la nota en faig bocinets i els llenço dins la tassa del WC, estiro la cadena i comprovo que els paperets han desaparescut. Prenc una dutxa ràpida i em poso l'exuberant camisola de seda blanca. Una darrera ullada al mirall. Estic perfecta! En Jaume m'espera al nostre llit. I cap allí vaig sense poder treure'm del cap les ocurrències d'en Toni. Obro la porta, sense fer soroll, en Jaume cansat, s'ha adormit esperant-me. I és que el minut demanat s'ha convertit en ben bé un quart d'hora. M'estiro al llit, al seu costat, però és impossible adormir-me. Miro el rellotge. Són gairebé les tres de la matinada. Em sento neguitosa. Als deu minuts de donar voltes al llit em llevo i decideixo sortir a prendre la fresca al porxo de casa. Les nits d'estiu al poble són molt fresques i agafo la jaqueta llarga d'entretemps, me la poso i m'assec a fora a contemplar la lluna i els estels.
 
Són les cinc de la matinada quan en Jaume surt al porxo a buscar-me. S'asseu al meu costat i li confesso que encara no he pogut aclucar els ulls. M'abraça i marxem cap a dins. Fem l'amor de manera pausada i relaxada. L'estimo molt i sóc feliç al seu costat, però no puc treure'm del cap que no fa ni dues hores he corregut pels carrers fins a casa d'en Toni, on ell m'esperava. No puc treure'm del cap com, rere la porta, ens hem entregat l'un a l'altre, amb passió desfermada, omplint-nos de falsos "t'estimo". Avui he estat infidel, però no vull pensar-hi més, no vull donar-hi més voltes. Demà ell haurà marxat i tot retornarà al seu lloc,... o no?


divendres, 16 d’agost del 2013

UNA BONA RECEPTA

Diuen que la primavera és alegria, que és una estació plena d'energia positiva, que és començar, és ressorgiment, és el depertar, és el reinventar-se.

Diuen que l'estiu és la calor, és temps de festa i diversió, és un no parar, és fer bogeries, és temps d'excessos.

Diuen que la tardor és l'època de tocar de peus a terra, de tornar a la rutina, és temps de melangia i de nostàlgia.

Diuen que l'hivern és el fred, és moment de tancar-se, és època de pau i de recolliment interior, és temps de reflexió.

Per tant, partint d'aquesta base, per aconseguir obtenir un bon dia, aquest hauria de tenir un grapadet de primavera, un pessic d'estiu, unes gotetes de tardor i un polsim d'hivern. Cal remenar els ingredients amb molt d'amor, procurant que quedin ben amalgamats i de ben segur que el resultat és un dia formidable, viscut intensament.
 
Bon profit!

divendres, 9 d’agost del 2013

EULÀLIA, LAIA I LALI

L'Eulàlia és feliç amb en Víctor de Barcelona. Ell és un home sensible, amorós i cosmopolita. A través d'en Víctor, l'Eulàlia ha descobert el gust per l'art en totes les seves vessants. Ell li ha fet descobrir el plaer de la lectura, el bon cinema, el gust pel teatre i l'òpera, li ha ensenyat a gaudir de la música clàssica i a disfrutar de visites a museus i galeries d'art. En Víctor és un sibarita, al seu costat ha tastat el millor sushi i ha après a degustar bons vins. L'Eulàlia i en Víctor gaudeixen fent l'amor entre llençols de seda mentre sonen clàssics com Mozart, Beethoven o Chopin.
 
La Laia és feliç amb en Joan de Miravet. Ell és un home senzill, vitalista, amant de la natura i de la seva terra, Catalunya. A través d'en Joan, la Laia ha descobert el gust per la vida rural, ha après a viure a l'aire lliure, a gaudir dormint sota les estrelles a l'estiu i a encendre un bon foc a l'hivern. En Joan li ha ensenyat a assaborir la cuina cassolana catalana, menjant tot allò que la terra dóna si es cuida amb amor i paciència. D'ell també ha après a beure a galet tot fent servir el porró. La Laia i en Joan gaudeixen fent l'amor sota les estrelles, mentre de fons s'escolta el carrisquejar dels grills o alguna balada catalana.
 
La Lali és feliç amb en Manu de Salou. Ell és un home divertit i extrovertit, amant del gimnàs i de les festes. A través d'en Manu, la Lali ha descobert el gust per cuidar-se el cos. La Lali ha après a abillar-se amb cremes, maquillatges i perfums i a escollir la roba que la fa sentir més maca i exuberant. A través d'en Manu ha conegut infinitat de gent i ha après a gaudir dels mojitos i de les festes a la platja o en discoteques. En Manu li ha demostrat que el menjar ràpid és gustós i un bon aliat de les nits de farra. La Lali i en Manu gaudeixen fent l'amor després de ballar tota la nit, abans que el dia comenci a despuntar, sobre la sorra de la platja o dins del cotxe, mentre de fons va sonant l'últim èxit del moment.
 
Eulàlia, Laia i Lali tres variants d'un mateix nom. Tres noms per a una mateixa dona. Una única dona que es vesteix d'Eulàlia, de Laia o de Lali segons vol viure aquell dia i aquella nit. Una única dona que queda amb en Víctor, en Joan o en Manu, segons el seu estat d'ànim, segons allò que li demana el cos cada nou dia. Ella hauria trobat el seu amant perfecte si aquests tres homes, a l'igual que ella, també fossin un de sol, però les coses no són tan fàcils. Ella no es dóna per vençuda i, mentre continua buscant la parella perfecta, gaudeix de tres homes que li han robat el cor. Però, fins quan podrà seguir guardant el seu secret?

dilluns, 29 de juliol del 2013

FELICITAT ABSOLUTA

Són les set del matí quan, encara mig adormida, noto com en James es posa dins del llit, al meu costat. M'abraça per darrere, tendrament, i deposita un dolç petó sobre la meva espatlla dreta. Em xiuxiueja "Bon dia, princesa!". I mentre jo vaig espolsant-me la mandra i la son, ell s'adorm dolçament embolcallant-me amb els seus braços. El torn de nit al Memorial Hospital de Nova York, acostuma a deixar-lo rendit.
 
Cinc minuts després em llevo. En James dorm plàcidament. I mentre el miro dormir penso que n'estic bojament enamorada. Intento no fer soroll. Avui és un dia important. Avui sortiré de dubtes. Fa dies que ho sospito, però ho he de verificar. Em tanco al lavabo i obro la caixa que conté el test d'embaràs. Sequeixo les instruccions acuradament i, al final, queda confirmat: "Estic embarassada!". Somric com una tonta davant el mirall. Finalment, ho hem aconseguit. Enrere queden els durs mesos viscuts d'intents frustrats i de tractaments fallits, on cada mes començava amb esperança i acabava amb decepció.
 
L'alegria m'envaeix de cap a peus i estic temptada de despertar en James, però decideixo no fer-ho. Penso que puc ser capaç de guardar el secret unes hores més. Sorprendré en James amb la feliç notícia aquest vespre, mentre gaudim d'un petit sopar romàntic abans que ell marxi cap a l'hospital.
 
Sóc feliç, però m'he d'espavilar si no vull fer tard a la feina. Són les vuit del matí quan surto del nostre apartament. M'encanta viure a Manhattan. Alço la mà i aturo el primer taxi lliure que veig. Durant el trajecte vaig rumiant com preparar la vetllada amb en James. Vull que sigui un vespre inoblidable. De sobte, m'adono que no puc parar de somriure. Em sento la dona més afortunada del món. Estic a punt d'aconseguir tots els meus desitjos. Ara sé que tot és perfecte a les nostres vides. Vivim a Nova York, la ciutat dels nostres somnis. Tenim bones feines, en James és un brillant metge i jo sóc directora comercial d'una important multinacional. Estem molt enamorats l'un de l'altre i junts gaudim de tots els moments que ens va regalant la vida. I aquest embaràs és com la cirereta del pastís. Ara sé que la sort ens acompanya.
 
Sense ni adonar-me'n el trajecte s'ha acabat. Surto del taxi i alço la vista vers els imponents gratacels que tinc al davant. Fa dos anys que hi treballo, però encara em meravellen com el primer dia. Els edificis del World Trade Center s'alcen majestuosos davant dels meus ulls. Són dos quarts de nou quan travesso les portes d'accés de la Torre Nord i em dirigeixo decidida als ascensors. I mentre vaig pujant cap a a la planta 97 on hi ha el meu despatx, somric tot pensant que avui 11 de setembre de 2001 és un dia per assenyalar amb vermell al calendari perquè avui tot és perfecte, perquè avui em sembla haver aconseguit la felicitat absoluta.

dijous, 18 de juliol del 2013

L'AVI JOSEP

A en Josep li ha arribat el moment de regalar dos anys de la seva joventut. Aquests dos anys els haurà de posar a disposició del seu país. A en Josep li ha arribat el moment de fer-se gran, li ha arribat el moment de fer el Servei Militar.
 
Marxa del poble deixant enrere la seva mare, una dona que mai li ha dedicat un somriure sincer, una dona recargolada, calculadora i estricta. Al poble encara recorden quan en Josep era un nadó i un dia en que no parava de plorar, ella el va embolicar amb un matalàs i el va llançar per la finestra. Per sort, al petit Josep no li va passar res, però l'esglai dels veïns fou monumental. No li fa res allunyar-se d'ella. Potser li sap més greu deixar el seu pare, els durs anys treballant a les mines de plom semblen estar-li passant factura, se'l veu envellit, però malgrat això, l'home mai ha deixat de banda les seves obligacions amb les feines del camp: la vinya, l'olivera, l'ametlla i l'horta. A més a més, ara també és el carter del poble i dues o tres vegades per setmana baixa a recollir el correu amb la seva mula fins al poble del costat, per després repartir-lo entre els seus veïns. A ell segurament sí que el trobarà a faltar.
 
En Josep, durant el trajecte en vaixell, encara recorda les paraules encoratjadores del pare tot dient-li: "No pateixis, Josep, Mallorca és un bon destí per a fer-hi el Servei Militar, veuràs món i faràs bons amics". I també recorda les paraules de la mare: "Marxa i torna convertit en un veritable home, ja n'hi ha prou de viure entre cotons". El seu pare i la seva mare, tan diferents l'un de l'altre...
 
Ja a la base militar mallorquina tot va bé. En Josep és un noi despert, espavilat, sap llegir i escriure, és llest i respectuós i s'adapta sense problemes a la disciplina militar.
 
El mes de març de 1933 hi ha rebombori a la base militar. Fa tot just un mes, Manuel Azaña ha designat un nou cap per a la Comandància General de Balears. Tot es prepara per a que el nou cap arribi, juntament amb la seva esposa i la seva filla, i prengui possessió del seu càrrec al capdavant d'aquesta comandància.

En Josep encara no sap ben bé com, però acabarà esdevenint assistent del nou cap militar i, entre d'altres moltes coses, serà l'encarregat de portar-li personalment cada dia, la premsa i el correu. Cada matí, a la mateixa hora, en Josep trucarà a la seva porta tot preguntant: "¿Da usía su permiso?" I sempre rebrà la mateixa contesta "Pase y déjese de formalismos". Tot seguit obrirà, com sempre, la porta i es trobarà aquell homenet baixet i una mica panxut, el mirarà a la cara i, com cada matí, en Josep pensarà que aquell bigoti confereix un cert aire autoritari al rostre del seu cap. Serà un rostre que veurà dia rere dia i durant tota la seva vida, al principi, cara a cara, durant la seva estança a Malloca i després, més tard, imprès als segells i a les monedes de curs legal.

Aquell cap militar baixet, panxut i amb bigoti, s'aixecarà en armes i després de tres anys de dura i cruenta guerra civil, acabarà establint una llarga dictadura, on ell en serà l'actor principal dalt de l'escenari, brodant el paper de petit gran dictador. La llàstima és que tot això no serà una simple i vulgar obra de teatre, tot això serà la crua realitat.

dilluns, 8 de juliol del 2013

VISCA ELS NUVIS!

Matinada d’un diumenge de finals de maig. La Carlota està allotjada en una bonica habitació de la segona planta de l’Hotel Imperial Palace. S’ha desvetllat i no és capaç de tornar a agafar el son, així és que es posa la seva bata i decideix sortir al balcó a prendre una mica la fresca.
 
Ja a fora, amb els braços recolçats sobre la freda barana, la Carlota contempla una espectacular lluna plena que llueix majestuosa sobre la foscor de la nit. Després, abaixa els ulls a poc a poc i gaudeix de la vista esplendorosa dels jardins de l’hotel sota la llum encisadora de la lluna. Inspira profundament, les flors dels cuidats jardins desprenen aromes embriagadores. I allí els veu. En un racó una mica arrecerat dels jardins, la Carlota hi descobreix una parella de nuvis. I, en silenci, els observa.
 
Tot i que la primavera ja és ben entrada, les nits encara són fresques,però això no sembla importar gens a la parella. Ella porta un espectacular vestit blanc de núvia i, a ell, la blancor de la flor que porta a la solapa li ressalta sobre la foscor de l’americana. I allí, entre les oloroses flors, il·luminats per la llum de la lluna plena i sota l’espectant mirada de la Carlota, la parella s’entrega l’un a l’altre fent l’amor apassionadament.
 
La Carlota pensa que l’amor d’aquella parella és tan intens que ni tan sols han tingut temps d’arribar a l’habitació de l’hotel. Ella pensa que de ben segur han estat menjant-se amb la mirada durant tot el dia, però durant la festa del casori no han pogut gaudir de cap instant a soles, de cap moment íntim, i ara, finalment sols es lliuren frenèticament als plaers de l’amor. La Carlota els mira entendrida mentre rememora amb nostàlgia la seva nit de noces i recorda com n’és de fort i apassionat l’amor d’una parella acabada de casar.
 
El que la Carlota no sap és que ell, aquest matí, tot nerviós, s’ha presentat a casa d’ella amb un preciós ram de núvia a la mà  i que, després de llegir-li el vers davant tots els presents, l’ha acompanyada fins a l’església, i que junts han recorregut el llarg passadís fins a l’altar, on impacient els esperava el nuvi, el seu millor amic. El que la Carlota tampoc sospita és que avui, el nuvi ha begut massa i que ara mateix es troba dormint la mona entre els llençols de seda de l’espectacular Suite Nupcial de l’Hotel Imperial Palace, mentre la núvia i el padrí gaudeixen d’un memorable polvo clandestí.

dimarts, 2 de juliol del 2013

RETORN ALS ORÍGENS

Vivien en un petit poble de muntanya. Ella era l’ullet dret del pare i de la mare. Tot i que la família no gaudia de grans luxes, a ella mai li va faltar de res. Fou una nena feliç. Passà una bona adolescència, no va tenir períodes de rebel·lia, sempre feia el que s’esperava d’ella. S’enamorà d’un noi guapíssim, d’ulls grossos i mirada intensa, potser el xicot no era el bon partit que els pares volien per a la seva petita, però contra l’amor veritable els fou impossible lluitar. Els joves s’estimaven i junts planejaren el seu futur lluny del poble. Van trobar feina en una localitat turística de la costa, però a ella els pares no la van deixar marxar. Ell hi va anar tot sol i ella va quedar-se al poble esperant, esperant cumplir la majoria d’edat, esperant que ell guanyés i estalviés els diners necessaris per poder-se casar i començar una vida en comú. Finalment, això fou possible i als pares no els va quedar altre remei que deixar volar la seva petita. Els pares varen vendre la casa familiar materna, la casa que havia de ser per ella i invertiren els diners en l’apartament al poble de la costa on la parella d’acabats de casar es va traslladar a viure. Durant els cinc anys posteriors van nèixer els seus dos fills i va morir el seu pare.
 
Actualment, ella es troba vora la seixantena. Fa uns anys va enviudar. Recentment, també ha mort la seva mare. Els seus fills ja són grans i tenen les seves pròpies vides. És àvia. Nota com el temps passa i no s’atura. Uns neixen i els altres moren. És llei de vida. No sap ben bé el per què, però hi ha quelcom que la porta a voler tornar al poble, al seu petit poble de muntanya. Pot ser sigui per nostàlgia, però sent unes grans ganes de retrobar-se amb el seu passat, amb els seus records d’infantesa i joventut. Es decideix i fa el pas, ho deixa tot per tornar a la vida relaxada de l’entorn rural, aquell entorn que va deixar enrere quan només tenia vint-i-un anys.

Al poble ara hi ha menys gent i ha canviat força, però si tanca els ulls encara en pot percebre la seva essència, per a ella tot és ple de bons records. A més a més, passant per davant de la casa materna que en el seu moment els pares van vendre, ha descobert que hi penja un cartell on s’hi pot llegir “ES VEN”. Ara ja ha descobert per què ha tornat al poble i el seu rostre s'il·lumina de felicitat, el destí l’ha tornat a portar fins aquí per tal que ella recuperi la casa familiar. És la casa on ella va nèixer i on va viure els cinc primers anys de la seva vida. Recuperant la casa ella retornarà als seus veritables orígens. I aquests orígens podran gaudir-los els seus fills i els seus néts i possiblement altres generacions futures. Sent una felicitat absoluta ja què, finalment, per a ella el cercle es tanca allà on tot va començar.

divendres, 28 de juny del 2013

UNA AMISTAT PER SEMPRE

La Gisela fou una nena massa introvertida i després, una adolescent solitària i un xic incompresa. I la Ruth va aparèixer a la seva vida quan ella més necessitava una amiga. La Gisela i la Ruth varen fer un pacte d’amistat eterna i entre elles es creà un vincle indestructible.
 
Els preocupats pares de la Gisela ho intentaren tot per tal que la seva filla s’obrís al món: grups d’ajuda, psicòlegs, infinitat d’activitats juvenils,... Però, la Gisela mai va acabar d’encaixar en res. La Gisela i la Ruth vivien en el seu propi món infranquejable i amb això en tenien prou, no els calia res més.
 
Quan la Gisela en tenia vint-i-cinc, semblava que tot allò havia quedat enrere. Per fi s’havia independitzat i, finalment, havia conegut un noi encantador, que la feia sentir la noia més especial i afortunada del món. Ella l’estimava amb bogeria. Tot semblava perfecte. Però, la situació va començar a desestabilitzar-se quan en pocs dies de diferència ell va cancelar dues cites amb ella posant com a excusa que tenia molta feina. Això no va agradar gens a la Gisela. Dins d’ella van anar despertant-se les seves velles inseguretats i així fou com va començar a dubtar del veritable amor d’ell cap a ella.
 
La Gisela, angoixada per la situació, va recòrrer a la Ruth, tot explicant-li els seus dubtes i demanant-li consell. La Ruth de seguida va comentar-li que aquell noi no li agradava, que no feia per ella, que no era aigua clara. I tot això va fer que augmentés la desconfiança de la Gisela vers el seu xicot, però, ella no va dir-li res a ell, va callar, va amagar els seus dubtes i va continuar amb la seva vida. Però, aquesta desconfiança es va anar tornant obsessió dins el seu cap.
 
Finalment, un dia la Ruth va confirmar-li que havia vist al noi petonejant-se en un racó de la ciutat amb una rossa d'aquelles de calendari. La Gisela, sola al seu pis, s’enfonsà. Desesperada va trucar a la seva mare i li explicà com la Ruth, finalment, li havia obert els ulls. La mare, en sentir les explicacions de la Gisela es va alarmar, però va intentar, sense aconseguir-ho, calmar la seva filla. La Gisela estava fora de sí i bruscament va penjar el telèfon. Ràpidament, la mare nerviosa explicà al seu marit que la Ruth havia tornat i mentre tots dos sortien disparats cap a l’apartament de la filla, algú trucava a la porta de la Gisela. Ella va mirar per l’espiell i... sorpresa!... era el seu xicot! La Gisela rere la porta va respirar profundament i el seu rostre canvià de sobte, dibuixant un dolç i encantador somriure. Va obrir la porta i va rebre al noi amb una falsa i tendra abraçada. La Ruth, des d’un racó de l’apartament, picà l’ullet a la Gisela. Ella sabia que havia arribat el moment de la venjança. Mentre el noi, sense sospitar res, es posava còmode al sofà, la Gisela es dirigia a la cuina, agafava un ganivet de grans dimensions i l’amagava rere l’esquena.
 
Quan els pares arribaren a l’apartament de la filla, ja era massa tard. La Gisela els obrí la porta entre plors i rialles. El noi jeia als peus del sofà damunt d’un gran bassal de sang.

Ara, la Gisela ja en té vint-i-sis i de manera reposada i còmplice parla amb la Ruth. Les dues recorden tot el que han viscut juntes. El metge, davant la porta de l’habitació d’aïllament número divuit repassa l’historial de la pacient, en acabar, tanca la carpeta amb l’expedient i es disposa a obrir la porta tancada en clau. En sentir el soroll de la porta que s’obre, la Gisela calla i la Ruth desapareix. La Gisela somriu, sap que quan el metge marxi la seva amiga tornarà.

dijous, 20 de juny del 2013

ALLIBERAT

Fa gairebé tres mesos que visc en la penombra. Visc en la foscor. Visc presoner. Visc sense viure. Fa tot just tres mesos vas seduir-me i no vaig gosar seguir-te. No podia deixar-ho tot per tu. I, ara, em sento sol i atrapat. Descanso. Dormo i dormo. I, entre somnis, només sóc capaç de pensar en tu.
 
Avui és un gran dia. Ho percebo. Avui han vingut tots. La mare i el pare amb les mans entrellaçades, la meva germana Teresa, l’oncle Tomeu i els amics i les amigues més íntims. Les seves veus m’arriben com a dolces remors del passat, del meu estimat passat.
 
De sobte, s’obre la porta i entres. T’esperava. Arribes acompanyada, però només puc fixar-me en tu. Només entrar ja sabia que eres tu, puc percebre el teu perfum de gessamí a distància, el mateix perfum que vaig olorar per primera vegada ara fa tres mesos. No et barreges amb els altres, et quedes en un racó de l’habitació, restes callada, pacient, adorable, encantadora. Sé que véns per donar-me una altra oportunitat i ara no la desaprofitaré, ho tinc clar, vull marxar amb tu, em sento preparat per a fer el pas.
 
T’acostes i em dónes la mà. La teva olor m’embriaga i m’omple d’energia. Els teus acompanyants, els metges de la bata blanca fan la seva feina i desconnecten els aparells que em mantenen atrapat en aquest món. Enrere queda l’accident de cotxe d’ara fa tres mesos. Marxo feliç i content, sense recança. Marxo sense mirar enrere. Em sento totalment alliberat. Marxo amb tu, la deessa dels meus somnis, la que fa olor de gessamí. Marxo amb tu, la dona que vesteix de negre, la meva estimada sense rostre, la Mort.

divendres, 14 de juny del 2013

EL MECÀNIC

A darrera hora de la tarda tenia hora per passar la ITV del cotxe. He arribat tard, però finalment, he pogut entrar. El meu serà el darrer cotxe que revisaran avui. Estic una mica nerviosa. Sóc novata en això. És la primera vegada que porto el cotxe a passar la ITV. Pacientment espero dins del meu cotxe a que em toqui el torn. Per sort, la cua no és massa llarga i en un quart d’hora ja em toca a mi.
 
De sobte, el veig. És alt. Cabell castany. Ulls foscos de mirada intensa. Porta la granota arremangada mostrant un braços forts i musculats i sota aquesta peça de roba puc intuir-hi un cos que no està gens malament. S’apropa, em somriu i em parla. Té uns llavis molsuts i un somriure interessant. Quin tros de mecànic! Sembla d’aquells homes de calendari! Estic embadalida mirant-lo. Ja és al costat del meu cotxe i em torna a parlar. Sóc incapaç d’escoltar-lo, només puc mirar-lo. Em torna a somriure mentre suaument em pica al vidre de la finestreta. Ups! Si la tinc tancada! Ara entenc que no pogués sentir-lo! Ràpidament pitjo el botó i el vidre de la meva esquerra baixa. Ell torna a somriure’m i jo li confesso que estic nerviosa, que és la meva primera vegada, que espero saber-ho fer bé. Ell em tranquilitza tot dient-me que només he de seguir les seves instruccions.
 
Jo em deixo guiar. Em sembla l’home més pacient i amable del món i mentre revisa les llums, els intermitents, les rodes, el motor, la direcció, els frens,... ens anem fent dolces mirades, d’aquelles que sense dir res ho volen dir tot. Estic extasiada amb aquest home. Però la revisió finalitza i de sobte tot s’acaba. No tinc el coratge suficient per dir-li res i ell a mi tampoc, només podem mirar-nos. Finalment, li dic adéu i marxo.
 
Ja a casa em penedeixo de no haver-li parlat, de no haver-li proposat de fer un cafè o una copa. De no haver-ho ni tan sols intentat. Torno a agafar el cotxe i em planto davant la nau de la ITV. Massa tard. Tot és fosc. És tancat. No hi ha ningú. Oportunitat passada, oportunitat perduda.
 
Durant els dies posteriors, aquell mecànic i les seves mirades intenses ronden pel meu caparró. No puc estar-me’n de pensar-hi. Busco amics i familiars que hagin de portar el cotxe a la revisió. I jo m’ofereixo voluntària per a portar-los el cotxe. Però no hi ha sort. Mai l’he tornat a veure. Mai hem tornat a coincidir. I de mica en mica l’interès es va adormint. Hi ha trens que només passen una vegada per la teva estació i has de decidir ràpidament si els agafes o els deixes passar. Si no ho fas o et decideixes massa tard, potser no els tornis a veure mai més. Ara, només em queda pensar què hagués passat si jo hagués parlat. Ara, només em queda somiar que potser algun altre dia ens tornarem a trobar.

dimecres, 5 de juny del 2013

AMAGAT SOTA LA PERFECCIÓ

Pensar en la Cinta i en el David, era pensar en la parella perfecta. Els que els coneixíem sempre els havíem considerat un matrimoni afortunat. Ho tenien tot: feina, salut, diners, amor...
 
A la Cinta li encantava destacar i ser la millor en tot i això feia que visqués engolida per totes les seves responsabilitats. Havia estat l’alumna més brillant. La millor filla. L’empressària més hàbil. L’esposa més amorosa i afectuosa. La persona més organitzada del món. I quan ella mateixa no podia ser la millor en una tasca per manca de temps, sempre cercava la persona més adequada per a que ho fos sota la seva supervisió.
 
En David es deixava fer. Gaudia amb la seva feina. Es deixava estimar per la Cinta. I ja li anava bé que fos ella la que ho organitzés tot. Així ell no havia de trencar-se el cap. La Cinta organitzava, decidia i planificava i ell només havia de recolçar-la. Fàcil. Possiblement per això tot era perfecte.
 
Quan la Cinta i en David no treballaven sempre estaven junts, compartint cada instant, cadascun dels seus moments viscuts. Junts descobrien restaurants encantadors on gaudir de bons sopars. Junts visitaven les darreres exposicions d’art. Junts assistien a concerts de música ben variada. Junts feien els viatges més interessants. O junts, simplement, es perdien passejant pels carrers de la seva ciutat.
 
Sempre estaven junts. Sempre, tret dels dijous. Els dijous a la tarda, després de la feina, tots dos aprofitaven per quedar amb els amics per separat. Cadascú tenia el seu propi grup d’amics. La Cinta sempre havia dit que les amistats s’havien de mantenir i cuidar, malgrat que ells estiguessin casats.
 
Els “dijous de les noies” eren genials. Tafanejàvem per les botigues abans que tanquessin, sortíem a sopar i compartíem unes copes. Rèiem. Ens divertíem. Ens explicàvem la vida. Ens donàvem consell. Ens ajudàvem. Ens posàvem al dia en tot. La Cinta sempre tenia històries divertides per explicar-nos. I en el fons totes envejàvem la seva vida tan divertida, tan plena d’amor, tan regalada, tan perfecta.
 
Els “dijous dels nois” començaven compartint una partida de tennis al club, després acostumaven a prendre una copa i finalment acabaven amb un bon sopar, que podia allargar-se fins a altes hores de la matinada.
 
Un dijous al vespre la Cinta va arribar a casa. En David encara no havia arribat. Cansada va arraulir-se dins el llit. Feia poca estona que dormia quan el telèfon va començar a sonar trencant el silenci de la nit. Era la policia. Li comunicaven que en David havia tingut un greu accident de cotxe i que era a l’hospital. Angoixa. Ansietat. La Cinta va volar cap a l’hospital. Una nit dolorosa i llarga, molt llarga.
 
Mentre en David lluitava per sobreviure la Cinta descobria que en el cotxe no viatjava sol. La Cinta ràpidament va  pensar en l’estat dels amics del seu marit. Error!. Al seient del copilot d’en David hi viatjava una dona, el seu nom era Amàlia i només tenia una fractura en el braç esquerre. Mentre en David es debatia entre la vida i la mort, la Cinta descobria que el seu marit tenia una amant de nom Amàlia i que els “dijous dels nois” eren una gran mentida. Ni sopars. Ni copes. En David no era soci de cap club de tennis. I els amics no havien existit mai.
 
Aquella nit, mentre en David moria a la sala d’operacions, dues dones ploraven a l’hospital. Una per perdre el fidel amant dels dijous i l’altra per perdre l’infidel marit perfecte.

dimecres, 29 de maig del 2013

JUGUEM?

La Noemí ha tingut una divertida nit de dissabte, ha compartit un sopar i una sessió de tuppersex amb les companyes de la feina. Ha comprat alguns articles i es deleix per marxar i provar-los. Algunes de les noies proposen d’anar a ballar i a fer unes copes. Ella marxa amb l’excusa que l’endemà ha de matinar.

La Noemí corre pels carrers de la ciutat, no vol desaprofitar ni un sol segon. Quan pitja el botó del porter electrònic de l’edifici encara està pantejant. La porta s’obre. Puja les escales. Ell l’espera al replà. No es diuen res. S’abracen intensament, entren al pis i tanquen la porta al seu darrere. Ella li ofereix la bossa que porta a la mà i li diu “Avui porto joguines”. Ell n’observa el contingut i li somriu maliciosament mentre comenta “Doncs, jugarem!”.

Arriben fins al dormitori. Ell agafa l’antifaç de dins la bossa i estripa el plàstic que l’embolcalla amb les dents. Amb suavitat li col·loca sobre els ulls i la Noemí es queda a les fosques. La resta de sentits s’aguditzen. Ell, lentament, va desfent-se de la seva roba, fins que la deixa únicament amb les calcetes i els sostenidors. A continuació, ell la condueix fins al llit i fa que s’estiri de panxa enlaire. Curosament li agafa els braços i els col·loca damunt del seu cap. Delicadament li besa els llavis, a continuació, la boca recorre suaument la seva galta fins a l’orella on ell li xiuxiueja “Vull que siguis bona nena, que estiguis calladeta i que et deixis fer. Confia en mi i gaudiràs”. Ell s’incorpora.

La Noemí sent que torna a buscar alguna cosa dins la bossa. Després d’uns segons ell li agafa les mans i nota que l’està enmanillant al capçal del llit amb les manilles envellutades que ella ha comprat. Ara la Noemí es troba totalment indefensa davant ell i això fa que es posi encara més calenta. Uns segons en silenci i de sobte sent un soroll que intenta reconèixer. És el so de les fulles d’unes tissores en obrir-se i tancar-se en l’aire. Un calfred la recorre de dalt a baix, barreja de por i excitació. Ell s’asseu damunt del seu ventre amb una cama a cada costat del seu cos i li diu “Prohibit moure’s”, el soroll de les tissores s’atura i nota com la seva punta punxeguda comença a recorre la seva galta esquerra, molt lentament, a poc a poc va baixant pel seu coll exercint la pressió justa, a continuació llisca per la clavícula esquerra fins que topa amb el tirant dels sostenidors, les tissores s’obren pas tallant-lo i baixen pel braç. A continuació torna a repetir el moviment des de la galta dreta, les tissores baixen resseguint el coll, la clavícula esquerra i tallen el tirant del sostenidor que s’interposa en el seu camí cap al braç. Tot seguit la punta de les tissores es deposita al mig de la base del coll i va baixant fins als pits, guardats encara dins dels sostenidors. Lentament en ressegueix el contorn de les dues copes i un altre cop al mig, la Noemí sent com les tissores es tornen a obrir i tallen els sostenidors pel mig. Els seus pits queden alliberats. I les fulles tancades de les tissores comencen a jugar amb els seus mugrons, que reaccionen endurint-se amb el contacte fred del metall. Tot seguit, ell surt de damunt seu. La punta de les tissores llisca pel seu ventre, ressegueix el contorn de les seves calcetes i les acaba tallant de dalt a baix pels costats. Ell deixa les tissores i hàbilment la desempallega dels trossos de roba interior.

La Noemí perceb que remena un altre cop dins la bossa. A continuació li diu “Obre la boca”. Ella obeeix. Un líquid espés li cau dins, la seva llengua el comença a percebre, és dolç, és bo, és... la xocolata! Ell, ressegueix el seu cos amb un fi pinzell justament per allà on minuts abans hi corrien les tissores. I amb el pinzell li fa dolços dibuixos sobre la pell. Quan ell acaba la seva obra d’art li treu l’antifaç i la Noemí s’observa el cos mentre els seus ulls van acostumant-se a la claror. La Noemí està encantada i ho està molt més quan ell comença a esborrar-li els dibuixos amb la llengua, llepant-la, assaborint-la. Ella tanca els ulls i es deixa fer.

Després ell li treu les manilles i agafa de dins la bossa l’oli per a massatges. L’obre i se n'aboca una bona quantitat a les mans, les frega i les recorre amb fermesa per tot el cos d’ella. L’olor de gerds és intensa i ràpidament l’habitació s’inunda d’aquest dolç aroma. El massatge és gratificant. A continuació, és la Noemí la que es frega les mans plenes d’oli de gerds i li fa a ell un bon massatge.

Ella està molt humida i ell té el sexe preparat, tibant, imponent. Ell desitja penetrar-la ja. Ella allarga la mà fins a la bossa i en treu un tub, l’obre, el prem i en treu un bon raig de crema amb la que ungeix delicadament la punta del penis erecte. I, a continuació, arriba la tant desitjada penetració. La crema fa el seu efecte, retarda l’ejaculació en ell i proporciona un efecte d’escalfor intens en ella. Els moviments de les seves pelvis són enèrgics i, finalment, l’orgasme arriba de manera plaent per a tots dos.

Amb cinc minuts, la Noemí en té prou per a refer-se de la intensitat del moment. Es vesteix. Troba a faltar la seva roba interior, però en aquests moments és el que menys li importa. S’atansa al llit, on ell encara hi descansa, li fa un ràpid petó als llavis mente li diu “Gràcies per la nit tan intensa que m’has regalat” i marxa.

La Noemí arriba a casa seva. Entra a l’habitació a les fosques, es treu la roba, es posa unes calces i el pijama i s’esmunyeix dins del llit. Uns braços l’abracen, unes mans l’acaronen i una veu li diu “Fas molt bona olor”. Ella contesta “És oli de gerds, ens l’han deixat provar”. La veu li pregunta “Com ha anat? Què has comprat?”. Ella contesta “Ha anat molt bé, amor, però ja saps que a mi no em van aquestes coses, he rigut molt, però no he comprat res. Després hem acabat la festa anant a ballar. Estic morta!”. I la veu li diu dolçament “Descansa, amor meu, que ens espera un diumenge molt intens” i la Noemí entre els braços del seu marit s’adorm recordant la nit viscuda entre els braços del seu amant.

dilluns, 20 de maig del 2013

ENFEINADA

La Roser és infermera i acaba de fer-ne quaranta. Té una mare que sembla que s’està tornant hipocondríaca, un exmarit que viu a Dublín i una preciosa filla de sis anys.

Aquest mes, la seva mare ha estat amoïnada per tres afeccions diferents. Primer va comentar-li a la Roser que per la nit li feia la sensació que s’ofegava, que li faltava l’aire, que no podia respirar bé, que sospitava que podia estar patint alguna enfermetat pulmonar. Després, la seva preocupació va passar a ser el cor i li va fer saber que de tant en tant tenia lleus fiblades i que pensava que podia trobar-se a les portes de patir una angina de pit. I més tard, el protagonisme se l’ha endut la tensió, en vàries ocasions, la mare li ha afirmat que nota que està tenint una pujada de tensió i només aconsegueix tranquil·litzar-se quan corre a la farmàcia del costat de casa, fa servir el tensiòmetre i comprova que tot està en ordre.

També aquest mes, ha rebut una trucada del seu exmarit des de Dublín. Ell li ha comunicat que s’ha tornat a enamorar. Que es casa. I que l’afortunada és una jove violinista de vint-i-cinc anys. Ràbia? Gelosia? Millor no pensar-hi.

I també aquest mes, la seva filla ha començat l’educació primària. El seu nou tutor es diu Albert i en té trenta. És atent, simpàtic, dinàmic, vital, extrovertit, comunicador i... guapo, molt guapo. De seguida ha connectat amb el grup-classe i s’ha guanyat el respecte i l’admiració dels nens, de les nenes i de les seves mares. Cada matí, la Roser acompanya la seva filla a l’escola i, com la resta de mares de la classe de primer, es queda rere la reixa del pati per acomiadar la filla. Quan la filera de primer comença a passar cap a l’interior de l’escola, les mares diuen adéu als infants, però això només és una excusa, ja que en realitat, totes es queden per gaudir, embadalides, d’aquell tros d’home en qui han confiat l’educació dels seus fills i filles.

La Roser acaba de recordar que algú va comentar-li anys enrere que quan en fes quaranta es menjaria el món i ella, ingènua, s’ho va creure, però la veritat és que ara no té temps per a res. De bon grat es menjaria el món, però no sap quan podrà trobar el moment per a fer-ho.

La feina a l’hospital la té absorbida, sort en té que treballa en allò que sempre ha desitjat i li agrada el que fa. Quan no és a la feina ha de cuidar-se de la casa, d’omplir la nevera, de cuinar, de quadrar horaris amb la cangur, de cercar estones de qualitat per compartir amb la filla,.... A més, també es dedica a tranquil·litzar la mare. I ara, també s’ha d’encarregar d’ultimar els preparatius per a que la seva filla viatgi a Dublín al casament del seu pare, amb tot el que això implica (organitzar el viatge, decidir qui acompanyarà la nena, comprar la roba adequada per a la celebració,...).

Finalment, a la Roser li queda una de les tasques més engrescadores. Ara, ella dedica les seves nits a somiar que té una tòrrida relació amb l’Albert, el fabulós mestre de la seva filla.  Aquests somnis fan que la seva respiració sigui irregular, que el seu cor s’acceleri i que noti que li puja la tensió. Somriu mentre pensa que potser ha descobert què li passa realment a la seva mare. Els seus llavis tornen a dibuixar un somriure, aquest cop, maliciós, mentre torna a pensar en l’Albert. A continuació, sap que ha arribat el moment, obre bé la boca i es prepara per a cruspir-se el món. Ha trobat un nou objectiu i es diu Albert.

dilluns, 13 de maig del 2013

EL BARÇA DESPERTA PASSIONS

L’Oriol i en Pere no es coneixien. Fa dos anys que la casualitat els va fer coincidir en la recepció d’un hotel del centre d’Amsterdam.
 
L’Oriol havia viatjat fins a la ciutat holandesa per negocis. En tres dies havia de tancar un bon contracte amb una empresa emergent del sector alimentari.
 
En Pere hi era per plaer. Finalment, s’havia decidit a fer el pas i s’havia separat de la seva parella després d’un insuportable any ple de discussions i retrets. Ell celebrava el seu alliberament regalant-se aquell viatge.
 
En Pere va sentir l’Oriol parlant per telèfon en català mentre es registrava a l’hotel. Quan l’Oriol va tancar el mòbil i va acabar els tràmits, en Pere, decidit, s’hi va atansar i van començar a parlar. Que dos catalans coincidissin en un altre país els va fer gràcia. Eren dos homes catalans que, inevitablement, van acabar xerrant del Barça, la gran passió de tots dos i, de seguida, van connectar.
 
Avui fa dos anys d’aquella primera trobada i ho estan celebrant tot compartint una bona ampolla de cava. Cap dels dos cercava una relació en aquells moments, però, l’amor no es busca, de vegades, es troba en els llocs i en les persones més inesperades. Aquesta nit, tots dos alcen les seves copes, en Pere comença la frase “El que el Barça va unir...” i l’Oriol l’acaba tot dient “... que ningú ho separi”, fan dringar les seves copes i es fonen en un dolç petó.