dimecres, 27 de març del 2013

ABANDONADA

M'has deixat. M'has abandonat. M'he quedat sola. Has faltat a la teva promesa. Recordo que innumerables vegades vas jurar-me que sempre estaries amb mi, que sempre estaries al meu costat, que mai em deixaries. Et necessito. Sense tu em sento perduda, incapaç de trobar la sortida d'aquest negre túnel on tu m'has fet entrar. I ara, saps com em sento? Doncs, traïda, sola, abandonada i molt trista. Has aconseguit trencar el meu cor en mil bocins i no crec que me'n refaci. Potser, amb el temps, aconsegueixi tirar endavant, però la ferida perdurarà passi el que passi, ho sé. Ara per ara, només sento dolor i ràbia continguda pel que m'has fet. I ploro. Ploro de rancúnia. Ploro d'impotència. Ploro per tu. Ploro per mi. Ploro pels records compartits. Ploro per tot allò que ja no viurem plegats.

Mirant als ulls d'una persona es poden saber moltes coses. Diuen que els ulls són el reflexe de l'ànima. Sempre t'havien agradat els meus ulls amb tonalitats entre el verd i el marró clar. Em deies que la claror del sol els feia més verds, més brillants i espurnejants. Ara ja no hi ha sol que els il·lumini. Visc en una foscor absoluta. I quan em miro al mirall, veig que han perdut la seva verdor, ara em semblen només marrons i apagats. Mancats d'alegria i vida. Són uns ulls plens de melangia.

Sola a casa meva, a casa nostra, tot em recorda a tu. Passo els dies i les nits aquí tancada, pensant en tu i en els dies fantàstics compartits que ja no tornaran. El meu llit, el nostre, ara és massa gran per a mi sola. Traïdor. I ara, que faré jo aquí sense tu? Estirada en aquest llit inmens em sento petita i insignificant. Aclucant els ulls imagino que encara hi ets, però quan allargo la meva mà cercant el teu cos al meu costat, m'omplo de decepció perquè no t'hi trobo, perquè no hi ets. Anyoro el teu cos, les teves carícies, els teus petons, les teves abraçades, les teves confidències a cau d'orella,... ho enyoro tot de tu. Només tinc ganes de dormir i ho vull fer, simplement, perquè penso que potser així et sommiaré.

Sé que he de ser forta, que he de tirar endavant, però, ara per ara, em costa tant fer-ho! Sento que la tristor ha envaït tota la meva vida i que serà la meva companya de travessia durant un llarg temps. He canviat la teva companyia per la seva. Mal canvi, no trobes? Però és el que tu has escollit i el que a mi em toca viure.

Sento que has marxat com un miserable, sense ni tan sols acomiadar-te. Avui, fa tot just una setmana que em vas abandonar. Després de la nostra última discussió, vas sortir de casa a corre-cuita, donant un fort cop de porta i deixant-me amb la paraula a la boca. Vas marxar i ja no vas tornar.  Ara per ara, no puc perdonar-te, possiblement amb el temps pugui fer-ho, però saps molt bé que jo perdono, però, mai mai oblido.

Vam discutir, vas marxar i em vas abandonar. I al final, em vaig adonar que ni tan sols t'havia explicat el que acabava de descobrir aquell matí. T'ho volia dir, però la discussió em va encendre i em va fer perdre el nord completament i, al final, me'n vaig oblidar. I ara, una setmana després, aquell descobriment encara continua sent un secret només meu. Un secret que mai et revelaré perque tu vas decidir deixar-me. Penso que si hagués compartit amb tu el meu petit secret, possiblement no haguessis marxat, possiblement hagués pogut retenir-te al meu costat. Però ara ja és massa tard. Jo no vaig parlar-te'n i tu tampoc vas quedar-te a escoltar-me.

En aquests moments de tristor, aquest dolç secret que guardo és l'únic que penso que em pot ajudar a tirar endavant. Aquest petit secret em servirà com a ansa on agafar-me amb força per intentar sortir d'aquest profund pou on he caigut després de que em deixessis. Una petita part de tu està creixent en el meu interior. Aquest petit trosset de vida i esperança em donará les forces necessàries per tirar endavant. Diuen que viu en el meu ventre, però jo de moment ni el noto, ni el sento, no sóc capaç de percebre'l encara, però sé que ja l'estimo. Per ell lluitaré com mai he lluitat per ningú. Per ell lluitaré com no vaig ser capaç de lluitar per tu.

Després de la discussió de fa una setmana tu vas escollir. Era ella o jo. I la vas triar a ella. No vaig poder fer-hi res. Jo era la vida coneguda. Ella era l'aventura. Jo em sentia fràgil. Ella gaudia d'una duresa i fortalesa increïbles. Jo podia portar-te la contrària, discutir-te i jutjar-te. Ella mai. Jo parlava. Ella callava. Vas triar el seu silenci i la seva simuositat i vas decidir perdre't en els revolts del seu cos. Després de la nostra discussió vas agafar el cotxe i vas anar a refugiar-te en ella. Tu lliscaves veloçment pel seu cos, pitjant l'accelerador al màxim i en un revolt et va fer seu per sempre.  Ella ens va separar i em va pendre el teu amor. La carretera em va guanyar la partida.