JUGUEM?

La Noemí ha tingut una divertida nit de dissabte, ha compartit un sopar i una sessió de tuppersex amb les companyes de la feina. Ha comprat alguns articles i es deleix per marxar i provar-los. Algunes de les noies proposen d’anar a ballar i a fer unes copes. Ella marxa amb l’excusa que l’endemà ha de matinar.

La Noemí corre pels carrers de la ciutat, no vol desaprofitar ni un sol segon. Quan pitja el botó del porter electrònic de l’edifici encara està pantejant. La porta s’obre. Puja les escales. Ell l’espera al replà. No es diuen res. S’abracen intensament, entren al pis i tanquen la porta al seu darrere. Ella li ofereix la bossa que porta a la mà i li diu “Avui porto joguines”. Ell n’observa el contingut i li somriu maliciosament mentre comenta “Doncs, jugarem!”.

Arriben fins al dormitori. Ell agafa l’antifaç de dins la bossa i estripa el plàstic que l’embolcalla amb les dents. Amb suavitat li col·loca sobre els ulls i la Noemí es queda a les fosques. La resta de sentits s’aguditzen. Ell, lentament, va desfent-se de la seva roba, fins que la deixa únicament amb les calcetes i els sostenidors. A continuació, ell la condueix fins al llit i fa que s’estiri de panxa enlaire. Curosament li agafa els braços i els col·loca damunt del seu cap. Delicadament li besa els llavis, a continuació, la boca recorre suaument la seva galta fins a l’orella on ell li xiuxiueja “Vull que siguis bona nena, que estiguis calladeta i que et deixis fer. Confia en mi i gaudiràs”. Ell s’incorpora.

La Noemí sent que torna a buscar alguna cosa dins la bossa. Després d’uns segons ell li agafa les mans i nota que l’està enmanillant al capçal del llit amb les manilles envellutades que ella ha comprat. Ara la Noemí es troba totalment indefensa davant ell i això fa que es posi encara més calenta. Uns segons en silenci i de sobte sent un soroll que intenta reconèixer. És el so de les fulles d’unes tissores en obrir-se i tancar-se en l’aire. Un calfred la recorre de dalt a baix, barreja de por i excitació. Ell s’asseu damunt del seu ventre amb una cama a cada costat del seu cos i li diu “Prohibit moure’s”, el soroll de les tissores s’atura i nota com la seva punta punxeguda comença a recorre la seva galta esquerra, molt lentament, a poc a poc va baixant pel seu coll exercint la pressió justa, a continuació llisca per la clavícula esquerra fins que topa amb el tirant dels sostenidors, les tissores s’obren pas tallant-lo i baixen pel braç. A continuació torna a repetir el moviment des de la galta dreta, les tissores baixen resseguint el coll, la clavícula esquerra i tallen el tirant del sostenidor que s’interposa en el seu camí cap al braç. Tot seguit la punta de les tissores es deposita al mig de la base del coll i va baixant fins als pits, guardats encara dins dels sostenidors. Lentament en ressegueix el contorn de les dues copes i un altre cop al mig, la Noemí sent com les tissores es tornen a obrir i tallen els sostenidors pel mig. Els seus pits queden alliberats. I les fulles tancades de les tissores comencen a jugar amb els seus mugrons, que reaccionen endurint-se amb el contacte fred del metall. Tot seguit, ell surt de damunt seu. La punta de les tissores llisca pel seu ventre, ressegueix el contorn de les seves calcetes i les acaba tallant de dalt a baix pels costats. Ell deixa les tissores i hàbilment la desempallega dels trossos de roba interior.

La Noemí perceb que remena un altre cop dins la bossa. A continuació li diu “Obre la boca”. Ella obeeix. Un líquid espés li cau dins, la seva llengua el comença a percebre, és dolç, és bo, és... la xocolata! Ell, ressegueix el seu cos amb un fi pinzell justament per allà on minuts abans hi corrien les tissores. I amb el pinzell li fa dolços dibuixos sobre la pell. Quan ell acaba la seva obra d’art li treu l’antifaç i la Noemí s’observa el cos mentre els seus ulls van acostumant-se a la claror. La Noemí està encantada i ho està molt més quan ell comença a esborrar-li els dibuixos amb la llengua, llepant-la, assaborint-la. Ella tanca els ulls i es deixa fer.

Després ell li treu les manilles i agafa de dins la bossa l’oli per a massatges. L’obre i se n'aboca una bona quantitat a les mans, les frega i les recorre amb fermesa per tot el cos d’ella. L’olor de gerds és intensa i ràpidament l’habitació s’inunda d’aquest dolç aroma. El massatge és gratificant. A continuació, és la Noemí la que es frega les mans plenes d’oli de gerds i li fa a ell un bon massatge.

Ella està molt humida i ell té el sexe preparat, tibant, imponent. Ell desitja penetrar-la ja. Ella allarga la mà fins a la bossa i en treu un tub, l’obre, el prem i en treu un bon raig de crema amb la que ungeix delicadament la punta del penis erecte. I, a continuació, arriba la tant desitjada penetració. La crema fa el seu efecte, retarda l’ejaculació en ell i proporciona un efecte d’escalfor intens en ella. Els moviments de les seves pelvis són enèrgics i, finalment, l’orgasme arriba de manera plaent per a tots dos.

Amb cinc minuts, la Noemí en té prou per a refer-se de la intensitat del moment. Es vesteix. Troba a faltar la seva roba interior, però en aquests moments és el que menys li importa. S’atansa al llit, on ell encara hi descansa, li fa un ràpid petó als llavis mente li diu “Gràcies per la nit tan intensa que m’has regalat” i marxa.

La Noemí arriba a casa seva. Entra a l’habitació a les fosques, es treu la roba, es posa unes calces i el pijama i s’esmunyeix dins del llit. Uns braços l’abracen, unes mans l’acaronen i una veu li diu “Fas molt bona olor”. Ella contesta “És oli de gerds, ens l’han deixat provar”. La veu li pregunta “Com ha anat? Què has comprat?”. Ella contesta “Ha anat molt bé, amor, però ja saps que a mi no em van aquestes coses, he rigut molt, però no he comprat res. Després hem acabat la festa anant a ballar. Estic morta!”. I la veu li diu dolçament “Descansa, amor meu, que ens espera un diumenge molt intens” i la Noemí entre els braços del seu marit s’adorm recordant la nit viscuda entre els braços del seu amant.

ENFEINADA

La Roser és infermera i acaba de fer-ne quaranta. Té una mare que sembla que s’està tornant hipocondríaca, un exmarit que viu a Dublín i una preciosa filla de sis anys.

Aquest mes, la seva mare ha estat amoïnada per tres afeccions diferents. Primer va comentar-li a la Roser que per la nit li feia la sensació que s’ofegava, que li faltava l’aire, que no podia respirar bé, que sospitava que podia estar patint alguna enfermetat pulmonar. Després, la seva preocupació va passar a ser el cor i li va fer saber que de tant en tant tenia lleus fiblades i que pensava que podia trobar-se a les portes de patir una angina de pit. I més tard, el protagonisme se l’ha endut la tensió, en vàries ocasions, la mare li ha afirmat que nota que està tenint una pujada de tensió i només aconsegueix tranquil·litzar-se quan corre a la farmàcia del costat de casa, fa servir el tensiòmetre i comprova que tot està en ordre.

També aquest mes, ha rebut una trucada del seu exmarit des de Dublín. Ell li ha comunicat que s’ha tornat a enamorar. Que es casa. I que l’afortunada és una jove violinista de vint-i-cinc anys. Ràbia? Gelosia? Millor no pensar-hi.

I també aquest mes, la seva filla ha començat l’educació primària. El seu nou tutor es diu Albert i en té trenta. És atent, simpàtic, dinàmic, vital, extrovertit, comunicador i... guapo, molt guapo. De seguida ha connectat amb el grup-classe i s’ha guanyat el respecte i l’admiració dels nens, de les nenes i de les seves mares. Cada matí, la Roser acompanya la seva filla a l’escola i, com la resta de mares de la classe de primer, es queda rere la reixa del pati per acomiadar la filla. Quan la filera de primer comença a passar cap a l’interior de l’escola, les mares diuen adéu als infants, però això només és una excusa, ja que en realitat, totes es queden per gaudir, embadalides, d’aquell tros d’home en qui han confiat l’educació dels seus fills i filles.

La Roser acaba de recordar que algú va comentar-li anys enrere que quan en fes quaranta es menjaria el món i ella, ingènua, s’ho va creure, però la veritat és que ara no té temps per a res. De bon grat es menjaria el món, però no sap quan podrà trobar el moment per a fer-ho.

La feina a l’hospital la té absorbida, sort en té que treballa en allò que sempre ha desitjat i li agrada el que fa. Quan no és a la feina ha de cuidar-se de la casa, d’omplir la nevera, de cuinar, de quadrar horaris amb la cangur, de cercar estones de qualitat per compartir amb la filla,.... A més, també es dedica a tranquil·litzar la mare. I ara, també s’ha d’encarregar d’ultimar els preparatius per a que la seva filla viatgi a Dublín al casament del seu pare, amb tot el que això implica (organitzar el viatge, decidir qui acompanyarà la nena, comprar la roba adequada per a la celebració,...).

Finalment, a la Roser li queda una de les tasques més engrescadores. Ara, ella dedica les seves nits a somiar que té una tòrrida relació amb l’Albert, el fabulós mestre de la seva filla.  Aquests somnis fan que la seva respiració sigui irregular, que el seu cor s’acceleri i que noti que li puja la tensió. Somriu mentre pensa que potser ha descobert què li passa realment a la seva mare. Els seus llavis tornen a dibuixar un somriure, aquest cop, maliciós, mentre torna a pensar en l’Albert. A continuació, sap que ha arribat el moment, obre bé la boca i es prepara per a cruspir-se el món. Ha trobat un nou objectiu i es diu Albert.

EL BARÇA DESPERTA PASSIONS

L’Oriol i en Pere no es coneixien. Fa dos anys que la casualitat els va fer coincidir en la recepció d’un hotel del centre d’Amsterdam.

 

L’Oriol havia viatjat fins a la ciutat holandesa per negocis. En tres dies havia de tancar un bon contracte amb una empresa emergent del sector alimentari.

 

En Pere hi era per plaer. Finalment, s’havia decidit a fer el pas i s’havia separat de la seva parella després d’un insuportable any ple de discussions i retrets. Ell celebrava el seu alliberament regalant-se aquell viatge.

 

En Pere va sentir l’Oriol parlant per telèfon en català mentre es registrava a l’hotel. Quan l’Oriol va tancar el mòbil i va acabar els tràmits, en Pere, decidit, s’hi va atansar i van començar a parlar. Que dos catalans coincidissin en un altre país els va fer gràcia. Eren dos homes catalans que, inevitablement, van acabar xerrant del Barça, la gran passió de tots dos i, de seguida, van connectar.

 

Avui fa dos anys d’aquella primera trobada i ho estan celebrant tot compartint una bona ampolla de cava. Cap dels dos cercava una relació en aquells moments, però, l’amor no es busca, de vegades, es troba en els llocs i en les persones més inesperades. Aquesta nit, tots dos alcen les seves copes, en Pere comença la frase “El que el Barça va unir...” i l’Oriol l’acaba tot dient “... que ningú ho separi”, fan dringar les seves copes i es fonen en un dolç petó.

EL MEU PRIMER MOMENT ROBAT

Aquell matí ens tornaríem a veure. Quines ganes en tenia! El cor m’anava a cent. A l'hora exacta, ell era allà, esperant-me, en el lloc acordat.  Vaig atansar-me, ens vam saludar tímidament i ens vam posar a caminar. Jo em deixava portar. Mentre avançàvem, sense jo saber cap a on, ell em va preguntar “Públic o privat?“. Jo vaig decantar-me per un lloc públic. Ho vaig notar deseguida, desil·lusió en la seva mirada, per tant, vaig còrrer a rectificar la meva elecció. De fet, tant m’era! Jo l’únic que desitjava era parlar amb ell i conèixe’l una mica més.

 

En un minut ens van trobar davant la porta d’un petit bloc de pisos. Es va treure les claus de la butxaca i hi vam entrar. Ell anava davant, jo el seguia. No podia creure que m’estés portant a casa seva! Vam pujar fins a l’últim replà, va obrir la primera porta i vam entrar. I allà em va semblar que el temps s’aturava. Em va abraçar, amb aquella intensitat que ell abraçava. Quines ganes que en tenia! I després van venir els petons... dolços, humits. Notava que m’estava fonent allà mateix. Nervis.

 

Parlar vam parlar poc, una mica de tot, però sense aprofundir en res. Ens podien més les ganes d’abraçar-nos i de fer-nos petons que tota la resta. I el seu sofà, era tan còmode, s’hi estava tan bé. Ara ens assèiem així i ara d’aquesta altra manera i al final, estirats. Ell damunt meu, acariant-me i jo notant el seu membre com creixia dins els seus pantalons, enganxats als meus, movent-se acompasadament. Oh! Déu méu! Estava excitadíssima, podia notar la humitat del meu sexe. Desitjava que no hi hagués roba que separés els nostres cossos. Sí, sí! Ho desitjava! Tot i que sabia que no ho faria, no podia deixar-me portar pel moment. Però, si jo tenia el marit esperant-me a casa! Oh, no! Això s’estava convertint en una infidelitat en tota regla.

 

Així estava jo, quan vaig preguntar-li a cau d’orella “Què m’estàs fent?”. Ell va agafar-me el cap entre les seves mans i, mirant-me fixament als ulls, em va  respondre “T’estic fent l’amor”.  I em va fer el petó més intens que mai ningú m’havia fet. Fou un moment únic i especial. Vaig tancar els ulls i per un instant vaig tocar el cel. Mai havia fet l’amor, o haver tingut la sensació de fer-ho sense treure’m ni una peça de roba. Aquell home era un gran seductor.

 

El temut adéu va arribar. Es feia tard i havíem de marxar. Un últim petó al darrer esglaó de l’escala abans de sortir al carrer i la meva promesa d’omplir la meva vida de petits moments robats dolços com aquell.

DOBLE TRAÏCIÓ

Ho sospitava. Ho intuïa.  Presentia que el meu marit m'enganyava, que m'estava fent el salt amb una altra. Alguna cosa dins meu em deia que no m'equivocava. Aquests pensaments em torturaven nit i dia. Un retard, una excusa, un dinar de feina comunicat en el darrer moment,... tot em feia encendre les alarmes. I el meu cap començava a barrinar, tot imaginant-me el meu marit amb una dona més jove que jo, més prima que jo, més maca que jo,... i més de tot que jo.

Sort en tenia de la meva millor amiga. Ella sempre m'havia fet costat en tot. Era la meva fidel confident en els moments bons i en els dolents. Ella pensava que aquestes cabòries meves eren tan sols que estava passant per un període de manca de seguretat en mi mateixa. Ella m'escoltava, m'aconsellava, em deia que no em precipités prenent decisions a corre-cuita. Ella posava seny a la meva vida. I em recordava una i una altra vegada que no tenia cap prova de la suposada infidelitat del meu marit.

Avui ja en tinc proves. Ho he vist amb els meus propis ulls. El meu marit i la meva millor amiga caminaven plegats pel carrer Major. A l'arribar al final del carrer s'han mirat tendrament i s'han fos en un apassionat petó. No m'han vist. Després ell ha marxat cap a la dreta i ella cap a l'esquerra. I allà m'he quedat jo, sola i destrossada al mig del carrer Major. Traïda pel marit i traïda per l'amiga. En aquell instant el meu món s'ha ensorrat.