Aquest matí de dissabte, m'he assabentat que ha tornat al poble. La senyora Rosalia de la fleca ho comentava amb la Pilar de cal Carter mentre li posava dues barres de mig dins la bossa:
-Pilar, ja sap qui ha tornat al poble? -ha dit la Rosalia fent-se la interessant.
-Qui? -ha preguntat encuriosida la Pilar.-En Toni, el noi de cal Massip.
-Potser ha vingut a passar-hi l'estiu -ha comentat la Pilar.
-No, només ha vingut per aquest cap de setmana. Diu que ha pujat per veure com estava la casa.
-Potser la voldrà reformar i fer-la servir com a segona residència -torna a comentar la Pilar.
-No ho sé pas! Des que va marxar de jove a estudiar a Barcelona que no l'havíem tornat a veure per aquí!
-I no s'ha casat aquest xicot?
-Aquest? Casar-se? El meu Ferran sempre ha dit que en Toni sempre havia estat un esperit lliure -comenta mentre riu, la senyora Rosalia.
-Elisenda, no hi havia festejat vosté amb en Toni de cal Massip? -em pregunta la senyora Pilar.
-Sí... -contesto. La pregunta m'ha deixat una mica descol·locada.
-Però èrem molt joves -acabo dient i canvio ràpidament de tema.
De tornada cap a casa, amb el pa sota el braç i una bossa de croissants acabats de fer a la mà, he recordat en Toni i la nostra història, i em fa molta gràcia que malgrat els anys que han passat, aquí, la gent encara l'anomeni el noi de cal Massip, un noi de més de 40 anys!
No me n'he pogut estar i he tornat a casa fent una petita volta per passar davant de casa seva. Els finestrals, tant de temps tancats, ara són oberts de bat a bat. La gran porta de l'entrada també és oberta, i puc entreveure les escales que porten cap amunt, cap a la vivenda. Camino pausadament, pensant en tots els petons que ens vàrem fer de joves darrere d'aquella gran porta de fusta, aquella porta que ens servia per amagar-nos de la mirada de veïns tafaners. De sobte, sento que algú crida: "-Eli! Eli! Ets tu?". Em giro i el veig palplantat al llindar de la seva porta, de la "nostra porta". Em sorprenc. Fa anys que ja ningú em diu així, per a tots, ara sóc la senyora Elisenda. Saludo en Toni, m'atanso i parlem, després de més de vint anys tornem a parlar. I em sento com si tornés a ser la jove Eli. Ell m'explica que ha tornat perquè posa la casa en venda i volia fer-hi un cop d'ull abans de deixar-ho tot en mans d'un agent inmobiliari i em diu que les coses li han anat força bé a ciutat. Jo li explico que em vaig casar i que tinc un noi de quinze anys. I ell em comenta que ja ho sabia, que algú li va explicar, fa temps, la gran festa que es muntà al poble per a celebrar el casori de l'Elisenda, la pubilla de cal Martinet, amb en Jaume, l'hereu de cal Niceto. Somriu i jo també somric en recordar el meu gran dia. Es fa tard, els meus esperen a que aparegui a casa amb l'esmorzar. Ens diem adéu i marxo carrer avall. Mentre camino sento els seus ulls clavats en el meu cos, ho percebo. Em giro i ho confirmo. Ell segueix al llindar de casa seva mirant-me. Li faig adéu amb la mà i ell em retorna el comiat amb el mateix moviment.
Ja a casa torno a ser l'Elisenda, mare, esposa i mestressa de casa meva. Compleixo el meu paper, però la meva ment és lluny, rememorant amb nostàlgia anys passats. És com si el fet d'haver-lo vist, hagués despertat un record oblidat en algun racó del meu pensament. Entre tots dos hi va haver mals moments: mentides, traicions i falses promeses de retrobament, però sembla que tot això sigui insignificant. Diuen que el primer amor mai s'acaba d'oblidar i que el temps el magnifica. Podria ser que això fos veritat perquè només penso en els moments feliços, en les cançons que ballàvem, en els somnis compartits, en els petons apassionats,...
Aquest vespre, després de sopar, com cada vespre dels dissabtes d'estiu, en Jaume i jo baixem al bar del poble. Nosaltres en diem el "casinet". Allí ens trobem amb els amics i els veïns i deixem que la nit se'ns tiri a sobre entre xerrades entretingudes, riures i bon beure. Avui és especial, ho sé, ho noto. Després de passar-me tot el dia pensant en ell em vesteixo acuradament, cuidant tots i cadascun dels petits detalls. I sé que tot ho faig per ell. Per si de cas ell es deixa caure pel casinet, per si tenim la possibilitat de tornar a coincidir. Vull que em trobi maca, vull que em trobi espectacular.
I ell, evidentment, ve i saluda als presents i li fan un lloc entre nosaltres. La nit avança entre gin-tònics, xerrades, anècdotes i històries interessants. De tant en tant, les nostres mirades es troben, són breus, però intenses. De sobte, ell em fa un senyal dissimulat, dient que escolti la música que sona. Hi paro atenció. Els Pets entonen una cançó rumbera i al sentir-ne la tornada m'enrojolo: "Digue'm que m'estimes, omple'm el cos de mentides, només et demano un dia, jo demà ja hauré marxat..."
Es fa tard i arriba l'hora de marxar. Un petit paper apareix de manera dissimulada a la meva mà quan l'encaixo amb la del Toni per acomiadar-nos. Noto el paper entre les nostres mans en el mateix temps que ens atansem per a fer-nos un petó a cada galta i on ell aprofita per a xiuxiuejar-me a cau d'orella: "T'esperaré".
De camí a casa el paper em crema dins el meu puny tancat. Mentre l'altra mà encaixa a la perfecció amb la del meu estimat Jaume. Adoro el meu marit, però em deleixo per trobar el moment i desplegar el paper que m'ha passat en Toni.
Ja a casa, en Jaume m'abraça i em fa un petó intens només entrar, jo m'aferro al seu cos i ell em xiuxiueja que aquesta nit estic realment preciosa. Passem per l'habitació del nostre fill i comprovem que ja dorm. En Jaume em mira amb ulls plens de desig i jo només li demano un minut. Ell s'esmunyeix dins la nostra habitació i jo em tanco al lavabo. Em recolço a la porta, obro la mà i desplego el paper on hi llegeixo:"Digue'm que m'estimes, encara que sigui mentida. Fem realitat la cançó. Vine a casa quan puguis. T'esperaré". Alço els ulls i el mirall em retorna el reflexe somrient del meu rostre, mentre penso "El Toni i l'Eli juguen a les notetes com dos nens d'escola". De la nota en faig bocinets i els llenço dins la tassa del WC, estiro la cadena i comprovo que els paperets han desaparescut. Prenc una dutxa ràpida i em poso l'exuberant camisola de seda blanca. Una darrera ullada al mirall. Estic perfecta! En Jaume m'espera al nostre llit. I cap allí vaig sense poder treure'm del cap les ocurrències d'en Toni. Obro la porta, sense fer soroll, en Jaume cansat, s'ha adormit esperant-me. I és que el minut demanat s'ha convertit en ben bé un quart d'hora. M'estiro al llit, al seu costat, però és impossible adormir-me. Miro el rellotge. Són gairebé les tres de la matinada. Em sento neguitosa. Als deu minuts de donar voltes al llit em llevo i decideixo sortir a prendre la fresca al porxo de casa. Les nits d'estiu al poble són molt fresques i agafo la jaqueta llarga d'entretemps, me la poso i m'assec a fora a contemplar la lluna i els estels.
Són les cinc de la matinada quan en Jaume surt al porxo a buscar-me. S'asseu al meu costat i li confesso que encara no he pogut aclucar els ulls. M'abraça i marxem cap a dins. Fem l'amor de manera pausada i relaxada. L'estimo molt i sóc feliç al seu costat, però no puc treure'm del cap que no fa ni dues hores he corregut pels carrers fins a casa d'en Toni, on ell m'esperava. No puc treure'm del cap com, rere la porta, ens hem entregat l'un a l'altre, amb passió desfermada, omplint-nos de falsos "t'estimo". Avui he estat infidel, però no vull pensar-hi més, no vull donar-hi més voltes. Demà ell haurà marxat i tot retornarà al seu lloc,... o no?