dijous, 4 de desembre del 2014

... I AVUI TORNA A SER AVUI

Enyorança. I és que avui torna a ser quatre de desembre. Els anys passen ràpid, el temps se m'escola entre les mans i la vida continua malgrat els bons o mals esdeveniments.

Aquest any plou, però tant se val. Em poso maca i ja és fosc quan surto a passejar per la ciutat sota el meu paraigües. Recorro lentament els carrers i deixo passar els minuts contemplant, embadalida, els aparadors de les botigues que inevitablement recorden a tothom que el Nadal ja s'apropa. Els carrers van buidant-se de gent i les botigues comencen a tancar.

A les nou en punt del vespre, ja sóc a on volia ser. Aixeco el cap i sota el lleu xim-xim de la pluja somric amb melangia mentre llegeixo el cartell que, majestuós, fa pampallugues davant meu "Massimo's". El nostre restaurant italià preferit, testimoni silenciós de moltes de les nostres celebracions.

Però ja fa uns anys que tot és diferent. Avui encara no em veig amb forces de poder-hi entrar tota sola. I aquí palplantada al mig del carrer només tinc ganes de tornar a casa, arraulir-me dins el llit i adormir-me amb l'esperança de somiar que aquesta nit ens tornarem a abraçar, perque avui torna a ser avui, perque avui torna a ser el nostre dia especial.
 

divendres, 31 d’octubre del 2014

DESITJOS AMAGATS

Aquest any, encara no sap ben bé el perquè, però s'ha deixat emportar per modes americanes. Ella, que sempre ha sigut una fervent defensora dels costums i de les tradicions catalanes. Ella, que sempre ha estat més de castanyes i de panallets.

I en aquest mateix moment es troba en una sala mig en penombra, només una petita llanterna il·lumina el seu rostre pàlid. Porta una disfressa de bruixa maquiavèlica i seu envoltada de petits marrecs, que se la miren extasiats, amb uns ulls ben oberts, barreja de por i de curiositat. Ella els explica històries de fantasmes, d'infants desapareguts en extranyes circumstàncies, de zombies que per les nits surten a passejar i de vampirs amb ganes de mossegar colls tendres.

El que ningú sospita és que a ella, ara, li agradaria ser lluny d'aquí, deixant-se mossegar pel seu propi vampir assedegat de sang o deixant-se cruspir pel llop del seu propi conte.
 
 

dilluns, 29 de setembre del 2014

PROPERA PARADA: OBLIT

Ella viu enamorada d'una quimera. Viu recordant a algú que una vegada la va encisar i somiant amb el que hagués pogut ser, però mai va arribar a ser del tot.

Avui, ella va per un camí i ell per un altre de ben diferent, massa distants per a tornar a coincidir. El recorda perquè fou una relació intensa, però breu. Les circumstàncies van acabar amb la seva història quan tot just començava. No hi va haver temps per a que ell la decepcionés i, segurament per aquesta raó, el té magnificat dins el seu caparró.

Ella va decidir llançar-se a aquella relació, per allò que diuen que hi ha trens que només passen una vegada a la vida i cal aprofitar-los. Però, ara es troba viatjant sola, en un tren del que no pot baixar, sense cap nova parada a la vista. I a ella li agradaria poder passar pàgina.

Una veueta en el seu interior l'encoratja a despertar, a obrir-se al món de nou, a encarar la realitat fermament, en definitiva, a que l'oblidi. A vegades, oblidar és l'única manera de poder avançar. Però ha d'esbrinar el més difícil: com es pot oblidar? Té clar l'objectiu, però li falta trobar la manera. Desitja sentir que la megafonia del tren anunciï: "Propera parada: Oblit" i quan això passi, s'aixecarà i baixarà.
 

diumenge, 17 d’agost del 2014

MORIR PER TU

Tens una pell morena i unes corbes exuberants. Ets la noia més maca de tota la piscina. Ets preciosa i ho saps. Et passeges vora l'aigua desinhibida, majestuosa, amb un biquini d'un color groc llampant que treu l'alè i que tapa només el just i necessari. Només arribar ja no he pogut deixar d'observar-te.

En un moment concret, creuem els nostres camins. El teu perfum em fa perdre el nord, olores a essència de gessamí, una de les meves flors preferides.

De sobte, decidida, agafes embranzida i et submergeixes de cap en l'aigua clara de la piscina, veig el teu cos bronzejat sota la transparència de l'aigua i em poso a cent. Et segueixo d'aquí cap allà, m'has encisat. I tu, poderosa, ni tan sols t'adones de la meva presència.

Quan surts de l'aigua, el teu cos mullat m'atreu inevitablement. Em deixo portar pel plaer encegat que tota tu despertes en mi i per la ràbia de no fer-me ni cas. I és aleshores quan decideixo que val la pena morir, només perque t'adonis que jo existeixo, que jo sóc aquí.

Decidida voleio al teu voltant, quan em detectes, ja és massa tard per a que puguis reaccionar. Em llanço sobre el teu maluc i em clavo amb força sobre la teva delicada pell. Mentre el meu fibló et penetra sé que la vida d'aquesta humil abella s'apaga, però, me'n vaig satisfeta, per fi t'has adonat de la meva existència. I jo, petita i insignificant, caic tocada de mort al teu costat i m'apago amb un dolç t'estimo que tu mai sentiràs.
 
 

dijous, 31 de juliol del 2014

CUINEM?

Fa tot just una setmana que han anat a viure junts. "-Cuinem?" li pregunta ell quan ella arriba a casa després d'un dia esgotador. Accepta encantada contestant-li "-Dona'm cinc minuts i sóc amb tu" i ella corre cap al bany. Després d'una dutxa ràpida però revitalitzadora, va cap a la cuina on ell l'espera amb els davantals preparats, una música relaxant i dues copes de vi blanc ben fresquet.

Amb innocència fingida, ell li proposa de cuinar nus, únicament protegits pels davantals. Es treuen la roba i es posen l'un a l'altre el davantal controlant les ganes de tocar-se. Brinden. Fan un glop de vi mirant-se amb els ulls plens de desig. Ella reacciona i li recorda que li ha proposat de cuinar. Ell ho comprèn i es posa mans a la feina, de fet, ja ho té gairebé tot preparat. Treu de la nevera un recipient on hi ha deixat reposant algunes hores abans un parell de quarts de pollastre amb un adobament fet amb farigola, julivert, ceba, all, oli i sal. Agafen una safata pel forn i hi posen el pollastre. Encenen el forn i hi col·loquen la safata a l'interior. Després cal preparar un bon suc de taronja i ella s'ofereix a fer-lo. Un cop el té llest ell li suggereix que el tasti, ella en fa un glop i, tot seguit, ell l'agafa per la cintura, atansa els llavis als seus i la besa com un murri, al separar les seves boques li diu "-Aquest suc té la dolçor perfecta!". Després barreja el suc amb vi blanc i n'afegeix una mica a la safata del forn, tot regant el pollastre.

Tornen a beure de les seves respectives copes de vi i decideixen fer una amanida amb trossets de tomaca, poma i alvocat, una mica de ceba tallada ben fineta, olives negres, orenga, sal, oli i vinagre. En poca estona la tenen enllestida i la reserven a la nevera. Ara només els cal esperar a que el pollastre sigui cuit. Obren el forn hi tornen a ruixar-lo amb la barreja de suc i vi. Després, uns glops més, esgotant les seves copes. Ell la mira amb desig, un desig contingut des de ja fa massa estona. S'atansa decidit. Ella recula enjogassada fins a la paret. No li dóna temps a preguntar-li què vol, encara que tampoc fa falta. Apreta la boca contra el seu coll, mentre deixa anar una exclamació ofegada quan ell li posa la mà sota el davantal cercant amb ànsies la humitat del seu sexe. Es troba gustosament atrapada entre les rajoles fredes de la paret de la cuina i el cos calent d'ell. Li acaricia el clítoris amb la punta dels dits, amb habilitat, sap exactament com tocar-la, com posar-la a cent i mentre ho fa, li diu a cau d'orella "-Estàs preparada per a mi. Sí. Sempre ho estàs". Li agafa la mà i la col·loca exactament a on ell li agrada, sobre el seu penis erecte tapat encara pel davantal tot dient-li "-Jo també estic preparat per a tu". I somriu maliciosament fregant-se, ple de desig, contra la mà d'ella, que l'acaricia per sobre de la tela mentre, hàbilment, amb l'altra mà li desfà la llaçada del davantal. Al veure's lliure, també l'allibera a ella de la tela que els separa.

Nus, pell contra pell. Ell li col·loca les mans sota el cul i l'aixeca fins a deixar-la sobre el marbre de la cuina. Ella tira el cos enrere recolzant les mans sobre el marbre fosc i se li ofereix, envolcallant-lo per la cintura amb les cames. Amb un moviment ràpid, la penetra amb facilitat mentre se li escapa un petit gemec. Els moviments de tots dos s'acoplen convertint-se en un de sol. Ell es mou en el seu interior pausadament al començament i, de mica en mica, augmenta el ritme de les embranzides. El seu pubis xoca gustosament en el lloc exacte, allí a on ella li agrada tant, fent que es fongui de plaer. Finalment, s'enfonsa una darrera vegada en ella emetent un gemec ronc i recolzant el rostre sobre el seu pit nu. Tots dos somriuen amb els ulls tancats.

De sobte, el forn pita. El pollatre és llest. Ara que han saciat la seva luxuria estan disposats a saciar també la seva gula. Abans de separar-se, un desig compartit: "-Vull cuinar amb tu tots els dies de la meva vida".
 
 

divendres, 18 de juliol del 2014

CAMÍ DE L'ERMITA

Després d'una llarga estona serpentejant muntanyes, conduint per una estreta carretera plena de revolts, davant els meus ulls apareix la silueta del nostre petit poble. A tots dos sempre ens ha agradat aquesta imatge del poble, des de la llunyania, un perfil bonic, d'aquells de postal, amb l'església i el campanar al capdamunt i les cases apinyades al seu voltant, amb carrers estrets i costeruts. És el poble que fa molts anys ens va veure néixer i créixer i que un cop casats vam deixar enrere per anar a viure a ciutat. I ara hi tornem, vaig prometre que t'hi portaria i aquí estem de nou, acostant-nos-hi revolt rere revolt.

Arribem. La carretera travessa la vila. Estic temptada d'aturar el cotxe, però sé que deixant el poble enrere ja queda molt poc per arribar al nostre veritable destí. "-Un kilòmetre més i ja hi som, amor!" dic, tot just quan passem pel costat del mur de pedra, testimoni silenciós d'infinitat de converses i confidències entre tots dos. Finalment, a la dreta trobem el petit turó, des de la carretera s'hi enfila amunt un camí. Ja hem arribat. Som al camí de l'ermita. L'ermita on fa trenta-cinc anys ens vàrem casar.

Aparco. Vull pujar-hi a peu. El lloc que cerco no té pèrdua. M'aturo al segon revolt a la dreta del camí, segueixo pel marge de pedra i a uns vint metres hi trobo el que queda de la nostra vella caseta de pedra. Aquest fou el nostre petit refugi. Aquí, camí de l'ermita, ens vam prometre amor etern, tot i que mesos després ho faríem davant les nostres famílies i amics a la capella de més amunt. La caseta de pedra, quants records! Aquí hi passàvem moltes estones, dibuixant plans de futur, compartint somnis i gaudint d'estones de sexe amagats de la resta del món. Aquí, camí de l'ermita, on tantes vegades vam fer-hi l'amor. Moments compartits increïbles. Tanco els ulls i els recordo com si fossin avui. Petons encesos de desig. Mans inexpertes amb ganes de conèixer el cos de l'altre. Amb el contacte suau dels teus dits sobre els meus pits joves en tenia prou per a que els mugrons se m'endurissin a l'acte. Paraules xiuxiuejades a cau d'orella,... sabies com posar-me calenta. Respiracions intenses. Moviments delicats i tendres primer, més intensos i desbocats després. Gemecs de plaer. Records que quedaran en mi per sempre.

El sol ja va de retirada, el cel pren unes tonalitats rosades i ataronjades precioses, les postes de sol des d'aquest racó del món són increïbles. Sé que ha arribat el moment. Sento una gran pau i tranquil·litat interior. Hem tornat al nostre lloc per a acomiadar-nos. Avui, tu et quedaràs aquí, però et prometo que tornaré, tard o d'hora, algú em durà fins a aquest lloc concret i, just aquí, camí de l'ermita, ens tornarem a trobar. Amb calma, obro l'urna amb les teves cendres i les escampo marge enllà, mentre et faig una darrera promesa: "-Tornaré, amor, et juro que tornaré!".
 
 

dimarts, 8 de juliol del 2014

PLANS

Aquesta nit han tornat a discutir. Fa uns mesos que a ella li balla pel cap una idea, sembla que ho té ben rumiat i decidit i no vol esperar més, vol ser mare. Per contra, a ell la idea no l'atreu gens, no ho veu clar, pensa que és massa aviat per a plantejar-s'ho i és de l'opinió que si són feliços tal i com estan és millor no canviar res. Ella s'ha acabat adormint, però ell és incapaç de fer-ho, el preocupa la situació, la seva actitud vers les peticions d'ella el fan sentir una mica egoista i aquests pensaments acompanyats d'una altra nit d'estiu marcada per la forta xafogor no el deixen aclucar els ulls.

L'endemà al matí, ella segueix enfadada, ho perceb en la seva mirada i en allò que no diu, perquè de vegades els silencis diuen molt més que les paraules mateixes. Quan ell surt de la dutxa, la busca, però ella ja ha marxat.

Al despatx, la jornada laboral és absorvent i esgotadora. Quan per la tarda arriba l'hora de plegar està cansat i s'adona que ella no l'ha trucat en tot el dia, això últim l'amoïna. Surt de l'edifici d'oficines i va cap al seu cotxe. S'asseu al volant i abans d'engegar el vehicle ho decideix impulsivament, agafa el mòbil i li escriu un missatge de WhatsApp: "He canviat d'idea... Ho celebrem?" i sense esperar resposta torna a escriure "Jo m'encarrego del sopar". Deixa el mòbil i engega el cotxe. Conduir el relaxa, sempre li ha agradat fer-ho. El trajecte d'una hora fins a casa no li és cap molèstia i menys ara.

Prenent aquesta decisió sembla que s'hagi tret un pes de sobre. Porta un somriure dibuixat a la cara i, tot conduint, comença a fer plans, comença a pair la seva decisió. Tots dos s'estimen amb bogeria i si tenir un fill és tan important per a ella, aconseguirà que també ho sigui per a ell. De moment, el que més desitja és arribar a casa i fer les paus amb ella. Té ganes de veure-la contenta. Pensa que abans d'arribar a casa s'aturarà en aquella botiga que junts van descobrir i a on fan un menjar per emportar que és una autèntica delícia. I en arribar a casa, ella l'estarà esperant amb un somriure d'orella a orella i amb ànsies de retrobament, s'abraçaran intensament i es buscaran la boca l'un a l'altra, fonent-se en un dolç petó, barreja de passió i felicitat. I després, pararan la taula i obriran aquella ampolla de vi blanc tan exclusiu que els sogres van regalar-li el mes passat pel seu aniversari i que pacienment reposa a la nevera, ben fresqueta, esperant el moment ideal per a ser oberta...

El mòbil fa un xiulet des del seient del copilot. Ha rebut un nou missatge de WhatsApp. Allarga la mà dreta, l'obre i veu que ella li envia un "Ok" i tres cares amb petonets. Somriu, però és massa tard. Sense adonar-se'n ha envaït el carril contrari i el seu vehicle, inevitablement, topa de cara amb un camió... Foscor i plans trencats.

Aquella mateixa nit, una dona plorarà per la mort del seu amant, del seu company de viatge, plorarà per un fill perdut que ni tan sols els donà temps a ser concebut, plorarà per un sopar que ja no se celebrarà i plorarà per tots els moments i situacions que ja mai més compartiran.
 
 

 

dilluns, 23 de juny del 2014

RECORDS DE REVETLLA

Recordo quan, de xiquets, transportàvem tota mena d'andròmines velles fins a la platja.  I sota la direcció dels més grans i experts en aquelles qüestions, anàvem amuntegant els trastos de fusta damunt la fina sorra,  fins a aconseguir una bona pila, alta i sòlida, de coses inservibles. Recordo la satisfacció que sentíem, quan la feina es considerava enllestida, orgullosos d'haver-hi participat, d'haver-ho aconseguit. I, en caure la nit, amb els peus descalços sobre la sorra, arribava el moment més esperat, l'encesa. Recordo una gran felicitat davant la nostra foguera de Sant Joan. La seva encesa simbolitzava el començament de l'estiu, de les vacances i dels dies sense escola. Una meravella per a uns xiquets despreocupats, juganers i amb tantes ganes de gresca com nosaltres.

També recordo aquell any, quan algú ens va dir que si volíem que se'ns complissin els nostres desitjos, ens havíem de remullar la cara amb l'aigua salada del mar i deixar que les flames de la foguera ens eixuguessin el rostre. I nosaltres vinga a fer excursions de l'aigua fins a la foguera i de la foguera fins a l'aigua, perquè, de desitjos en teníem un bon cabàs per demanar, això sí, no els podíem explicar o dir en veu alta, perquè sinó, no es complien. Meravellosa innocència, la d'aquells temps!

Després de les primeres revetlles infantils que recordo, en van venir moltes altres, les divertides, les esbojarrades, les massa descontrolades, la trista que mai vaig arribar a celebrar i que va marcar les següents i les d'ara, viscudes amb el seny i la calma que em dóna la responsabilitat i la maduresa. Ara, sóc lluny d'aquella platja que em va veure crèixer i puc dir que moltes han estat les revetlles de Sant Joan viscudes, però cap com les de la infància on la màgia i l'alegria es barrejaven amb la innocència.
 
 

dimecres, 21 de maig del 2014

PETITES DESCONNEXIONS

Dilluns de primavera. Comença a ploure. La Mariona s'arrecera a la primera cafeteria que troba. Una taula buida al costat de la finestra la convida a seure i demana un cafè. Instal·lada rere els vidres gaudeix de l'espectacle de veure ploure, sempre li ha agradat fer-ho, és més, sempre ha pensat que els dies de pluja tenen el seu encant.

Li agraden els constrastos d'aquell precís moment. Fora, una pluja fina sembla repartir frescor sobre tot allò que va tocant, fent més intensos els colors. Dins, l'escalfor del cafè fumejant entre les mans la fa revifar. Frescor i escalfor barrejats en un sol instant. La Mariona viu massa en el seu món, és una dona a qui li agrada apreciar sensacions, imatges, matisos i contrastos. Amb una petita percepció en té prou per desconnectar i submergir-se en un món interior ple de dolçor o tristor, però sempre carregat de pau i tranquil·litat.

Un home entra al local, la Mariona s'hi fixa i surt del seu ensimismament, però, ara mateix, no podria dir si ell és alt o baix, si és guapo o lleig, si duu barba o la cara afaitada, si porta ulleres o no. Només pot fixar-se en el color de la camisa que porta, és d'un blau cel intens que li agrada molt i, de sobte, ja hi tornem a ser, mirant el blau d'aquella camisa arriben a la seva ment records passats. Aquella camisa la fa desconnetar de nou i pensar en el color d'uns ulls que mai podrà oblidar. Són els ulls d'algú que va estimar intensament, però que ja no hi és, algú que va ensenyar-li a apreciar les petites coses de la vida: una flor, un perfum, una sensació, una imatge, un calfred,... Somriu amb tristor mentre el recorda, pensa com el seu príncep d'ulls blaus es convertí, inevitablement, en un gripau verd.

La Mariona se sobresalta  en sentir un mòbil que sona estridentment a la taula del darrere. Ja no plou i la tassa de cafè és buida. Mira el rellotge. Es fa tard i una pila d'obligacions l'esperen. S'aixeca, paga el cafè i marxa tot desitjant que aviat trobi un altre petit instant per viure des de fora o reviure cap endins. Els seus llavis insinuen un somriure mentre camina decidida tot pensant "jo i les meves desconnexions".
 
 

dimarts, 13 de maig del 2014

MALASTRUC

Ella, en aixecar-se del llit, ha decidit posar el peu esquerre a terra abans que el dret. Mentre s'empolainava ha optat per agafar el mirall amb les mans humides i, inevitablement, li ha relliscat i s'ha trencat. A l'hora de l'esmorzar ha triat menjar una torrada untada amb mantega justament pel cantó que ha caigut a terra. Com aquest matí plovia ha decidit agafar el paraigües i l'ha obert abans de sortir al carrer. Ja a fora, ha triat anar pel carrer de la dreta, quan el més curt, planer i recomanable era el de l'esquerra. Ella ha escollit passar per aquella plaça plena de moníssims gatets i, inevitablement, el negre se li ha creuat pel davant. I també ha estat ella la que ha optat anar per aquella vorera i passar per sota d'aquella escala oberta que hi havia al mig. A la feina, ha sigut ella la que ha deixat les tisores obertes damunt la taula del seu despatx. I, més tard, a l'hora de dinar, ha estat ella la que ha triat la taula del restaurant, justament aquella on el saler estava mal enroscat i quan ha anat a posar-se una mica de sal a l'amanida, aquesta s'ha vessat damunt les estovalles.

Tot això són ximpleries o veritablement porten mala sort? Avui és un dia ideal per escriure sobre una persona així. Però de debò pot existir algú a qui passin totes aquestes coses juntes? Tot en la vida és producte d'una presa de decisions, a vegades encertem i de vegades ens equivoquem. Però dels errors també se n'aprèn. I hem de pensar que mai tot és blanc ni tot és negre, entre un color i l'altre hi ha infinitat de matisos, passant per tot un seguit de grisos espectaculars.
 
Espero que hagueu tingut un feliç dia, tot i ser dimarts i tretze!
 
 

dimarts, 29 d’abril del 2014

FELIÇ DE SER DONA

Estic un xic nerviosa. És la meva primera vegada i em trobo plena d'inseguretats. Malgrat tot, sóc feliç d'haver nascut dona i de poder gaudir d'aquesta primera experiència al seu costat.

Lentament, vaig descordant els botons que amaguen els meus pits formosos i, gustosa, els hi ofereixo. Ell, gitat al meu costat, s'arrapa amb delit al meu cos. Ensuma desesperadament la meva pell i acaba apoderant-se del meu pit nu. La seva boca s'obre atrapant el meu mugró, tendrament, l'explora amb la llengua i sembla com si hi volgués jugar. De sobte, el pren amb decisió i el comença a xuclar amb força. I és en aquest instant, quan els meus ulls s'humitegen d'emoció al ser conscient que dins meu, tot comença a posar-se en marxa. Ell, tot just n'acaba d'activar el procés, això ha estat el tret de sortida. I jo ploro de felicitat al comprovar que estic donant les meves primeres passes en el món de la lactància. Quin gran plaer poder alletar el meu nadó!
 

dimecres, 23 d’abril del 2014

DIADA DE SANT JORDI

Sant Jordi: llibres i roses. Per a molta gent, un dels millors dies de la primavera. Però, per a ella, un dels pitjors, perquè malgrat les desavinences, els retrets i els anys passats, tot li recorda a ell.

Per a molts, Sant Jordi és la diada de l'amor, però, a ells l'amor se'ls trencà un 23 d'abril. Discussions. Eren massa diferents. Però tenien una cosa en comú, l'orgull. Aquell matí, callaren les paraules de disculpa i cadascú continuà pel seu camí. Ella va marxar sense mirar enrere, però desitjant fer-ho! L'orgull, quin mal company de viatje!

Avui, passejant per la rambla, s'atura i compra la millor rosa vermella que troba. Remenant entre els llibres, n'escolleix un, aquell que tanta il·lusió li fa llegir. Després, s'asseu en una terrasseta i demana al cambrer una copa de cava. Allà asseguda el recorda i li agrada imaginar que potser ell, en algun racó, també pensa en ella. Li costa admetre que segueix enamorada d'un impossible, d'algú que va marxar i que ja no tornarà.

La copa de cava ja és davant seu. Se la beu a petits glops, lentament, com si n'assaborís els records. Brinda per aquella rosa que mai arribà a rebre i per aquell llibre que mai arribà a regalar. Brinda per la diada i pel seu desamor. El recorda i somriu, però és un somriure enmascarat d'amargura. Avui s'empassa el cava, enyorant aquella diada que no va ser prou valenta per empassar-se l'orgull.
 
 
 

dilluns, 31 de març del 2014

UN ANY

Aquest mes de març, el blog ha fet el seu primer aniversari. Un any de relats, de petites històries compartides, de bocinets que enllacen realitat i ficció. I, com en el dia a dia de la nostra existència, hi ha de tot, moments dolços i moments amargs.
 
I com canvia la perspectiva de les coses en un any! I la vida,... la vida pot canviar-nos en un segon, en un breu instant.
 
Tan de bo sigui per a molts anys!
 
 

 
 

dilluns, 24 de març del 2014

LLUNA PLENA

Aquell vespre havia sortit de tapes amb les amigues. Juntes van recòrrer tota mena d'establiments, degustant infinitat de deliciosos i sorprenents tastets gastronòmics, acompanyats de cervesetes, vins i sidres.

En un dels bars, van coincidir amb un noi d'ulls encisadors, barba de pocs dies i un cos d'escàndol, que, des del final de la barra, no deixava de mirar-les. Entre ella i el noi va començar un intercanvi de mirades inquietants i sostingudes i entre ella i les amigues rialletes i comentaris morbosos i lascius. I quan ell, per abandonar el local, va passar pel costat d'ella, diposità un petit obsequi a la seva mà, tot xiuxiuejant-li a cau d'orella "perquè tu i les teves amigues acabeu de passar una bona vetllada". A la mà li havia deixat un "mai". "I, per què no?"- van pensar elles. I en sortir del bar, el van encendre i se'l van fumar, passant-lo de mà en mà. Fotos, xerrades, riures, secrets compartits i els darrers bars per visitar. Una nit fantàstica!

Molt més tard, s'acomiadà de les amigues i tornà cap a casa. De camí, es notava els ulls espurnejants i el cap emboirat per l'efecte de l'alcohol i d'allò fumat. Del darrer local que restava obert en sortia, esmorteïda, una dolça música de violins i, de sobte, el noi del "mai" li somreia des del llindar de la porta. Ella li tornà el somriure. S'atançaren l'un a l'altra i començaren a xerrar i a caminar plegats, com si es coneguessin de tota la vida. El seu nom era Adam Wolf, de pare anglès i de mare catalana. Un paio encantador.

El cel estava encapotat, els núvols no deixaven copsar la brillantor de cap estel. Malgrat tot, la nit era càlida, ideal per a passejar. Sense saber com, les seves passes els acabaren portant a un petit parc, un xic amagat. I allí va començar tot. O potser havia començat unes hores abans, en aquella barra de bar... Petons dolços i tímids en un primer moment, humits i apassionats després. Les mans grapejant el cos de l'altre desesperadament, amb ànsies inquietes. Sexe amb algú desconegut. Sexe molt excitant. Penetració desitjada.

I, en aquells moments, la fosca nit els féu un regal inesperat. Una breu brisa s'aixecà de sobte i va fer moure els núvols tot destapant de mica en mica una preciosa lluna plena, que els banyà amb la seva claror. I des d'aquell moment, el sexe esdevingué més fort i animal. Les embranzides d'ell es tornaren profundes, fortes i salvatges. I a cada sotrac, les ungles d'ell se li clavaven més i més a la carn, encetant-li la pell. El plaer esdevingué dolor. Li feia mal. La barba de l'Adam li semblà de sobte més densa, més espesa, més poblada i li féu l'efecte que els cabells també li havien crescut. Ell arribà al clímax deixant anar un crit esfereïdor i es deixà caure amb totes les seves forces sobre ella enfosant-li al coll unes dents blanques i esmolades. Una mossegada brutal i irrefrenable que li féu perdre el sentit.

De sobte, ella es desperta pantejant. El sol del matí penetra per les escletxes de la persiana mal abaixada de la seva habitació. Se sent malament i recorda la boja nit viscuda amb les amigues. Es promet a ella mateixa que és la darrera vegada que beu tant, l'alcohol sempre li acaba passant factura al dia següent. Esgarrifada recorda el malson de sexe ferotge que l'ha fet despertar alterada. Cansada, sense esma i mig despullada s'aixeca del llit i va cap al lavabo a la recerca d'un analgèsic que li tregui l'horrible mal de cap que té. Adolorida, aixeca el cap vers el mirall i s'horroritza en contemplar el seu reflexe en ell, unes brutals esgarrapades li recorren el cos. I allà, penjada del mirall amb cinta adhesiva, una breu nota escrita amb tinta vermella: "I am a wolf, baby!".
 
 

dimecres, 19 de març del 2014

LA CARTA

Estimat Bernat,

De ben joves vam començar un projecte de vida en comú. Vam anar fent tot allò que les nostres famílies esperaven de nosaltres. Tot el lot i en l'ordre convenient: festeig, piset, casori i fill. Tu i jo, molta il·lusió, però poca experiència. Tu i jo, amb uns objectius de vida ben diferents. Tu i jo, pocs diners i moltes factures per pagar. Tu sempre disposat a sortir, jo sempre desitjant quedar-me a casa. Tu somiant i jo tocant de peus a terra. Tu blanc i jo negre. Totalment oposats, inevitable el fracàs.

Ara, prenent distància i mirant enrere, em fa ràbia que això nostre no funcionés. Èrem massa diferents. Però, malgrat el fracàs com a parella, el nostre fill ha aconseguit que ens acabéssim entenent, respectant i, fins i tot, admirant. Tots dos hem après a comptar l'un amb l'altre i sabem que, malgrat la distància, sempre hi serem per a donar-nos un cop de mà si les circumstàncies ho requereixen. Tots dos hem acceptat que junts funcionem millor com a amics i com a pares que com a parella.

Per la meva vida n'han passat uns quants després de tu i potser en passaran més, no ho sé. Però vull dir-te que tu sempre seràs especial. Amb aquesta carta vull desitjar-te un feliç dia del pare i també vull confessar-me davant teu, acceptant i reconeixent que has estat l'home de la meva vida.

Amb amor,
Francina
 
 

dimarts, 25 de febrer del 2014

SAM

La Natàlia està contenta. Finalment, creu haver trobat el gran amor de la seva vida, la seva mitja taronja. És feliç perquè està enamorada i sent que el seu amor és correspost. Sense buscar-la, ha acabat trobant la parella perfecta. Algú que l'escolta, la valora, l'encoratja i la respecta. Però, sobretot, algú que l'estima de manera incondicional i per damunt de totes les coses. La Natàlia creu que ha arribat el moment d'explicar-ho a la mare, de fer-li saber la seva gran felicitat.

La Glòria sap, des de ja fa uns dies, que la seva petita Natàlia s'ha enamorat. Se li nota a la cara. I la prova final que ho corrobora, va arribar-li tot just fa un parell de setmanes, quan va escoltar com la Natàlia, amb el mòbil enganxat a l'orella, s'acomiadava amb un esplendorós "Sam!... T'estimo!". I des d'aleshores sap que ha estat aquest Sam, el noi que li ha robat el cor a la seva filla.

La Natàlia troba el moment ideal per a sincerar-se amb la mare. Tímidament li deixa caure un "Mare, m'he enamorat". La Glòria somriu mentre comenta que ja ho sabia, que a una mare no se li escapen aquestes coses. Les dues es miren amb complicitat i la Glòria afegeix: "Oi que es diu Sam?". La Natàlia sorpresa, ho confirma amb un suau moviment de cap afirmatiu. La Glòria torna a preguntar: "És Sam de... Samuel?". La Natàlia, amb una rialleta nerviosa deixa anar: "No, mare, és Sam de Samantha".
 
 

diumenge, 26 de gener del 2014

COSES DE L'HIVERN

I un altre hivern, com molts d'altres, hem tornat a coincidir. Entres a la meva vida amb una força avassalladora, sense valorar si és el millor moment per a aparèixer, demostrant que res ni ningú pot aturar-te. Véns a per mi amb tot el teu poder irrefrenable i jo, davant teu, em rendeixo, sé que estic perduda. Dòcilment, t'ofereixo el meu cos i tu el prens amb fermesa, profanant-lo, apoderan-te d'ell en tota la seva essència. No puc resistir-me a tu. La temperatura augmenta, l'ambient s'escalfa, però jo ja no en sóc conscient. Abatuda, m'arrauleixo dins el llit, tanco els ulls i sota la flassada tinc una sensació de fred esgarrifadora. No puc pensar, em sento defallir i només tinc ganes de dormir.

Voldria comentar-te que desitjo que la teva visita sigui curta i lleu. Ara, deixaré que els qui realment m'estimen i són al meu costat, tinguin cura de mi. Abans d'adormir-me, només tinc esma per a dir-te: "Benvinguda, senyora grip".