Dilluns de primavera. Comença a ploure. La Mariona s'arrecera a la primera cafeteria que troba. Una taula buida al costat de la finestra la convida a seure i demana un cafè. Instal·lada rere els vidres gaudeix de l'espectacle de veure ploure, sempre li ha agradat fer-ho, és més, sempre ha pensat que els dies de pluja tenen el seu encant.
Li agraden els constrastos d'aquell precís moment. Fora, una pluja fina sembla repartir frescor sobre tot allò que va tocant, fent més intensos els colors. Dins, l'escalfor del cafè fumejant entre les mans la fa revifar. Frescor i escalfor barrejats en un sol instant. La Mariona viu massa en el seu món, és una dona a qui li agrada apreciar sensacions, imatges, matisos i contrastos. Amb una petita percepció en té prou per desconnectar i submergir-se en un món interior ple de dolçor o tristor, però sempre carregat de pau i tranquil·litat.
Un home entra al local, la Mariona s'hi fixa i surt del seu ensimismament, però, ara mateix, no podria dir si ell és alt o baix, si és guapo o lleig, si duu barba o la cara afaitada, si porta ulleres o no. Només pot fixar-se en el color de la camisa que porta, és d'un blau cel intens que li agrada molt i, de sobte, ja hi tornem a ser, mirant el blau d'aquella camisa arriben a la seva ment records passats. Aquella camisa la fa desconnetar de nou i pensar en el color d'uns ulls que mai podrà oblidar. Són els ulls d'algú que va estimar intensament, però que ja no hi és, algú que va ensenyar-li a apreciar les petites coses de la vida: una flor, un perfum, una sensació, una imatge, un calfred,... Somriu amb tristor mentre el recorda, pensa com el seu príncep d'ulls blaus es convertí, inevitablement, en un gripau verd.
La Mariona se sobresalta en sentir un mòbil que sona estridentment a la taula del darrere. Ja no plou i la tassa de cafè és buida. Mira el rellotge. Es fa tard i una pila d'obligacions l'esperen. S'aixeca, paga el cafè i marxa tot desitjant que aviat trobi un altre petit instant per viure des de fora o reviure cap endins. Els seus llavis insinuen un somriure mentre camina decidida tot pensant "jo i les meves desconnexions".