PETONS DE DIVENDRES

Ell era extrovertit i ella introvertida. Ell era impulsiu i ella reflexiva. Ell vivia segons les seves pròpies normes i ella vivia segons les normes convencionals establertes socialment. Ell gaudia al màxim de tot allò que en aquell moment li oferia la vida i ella gaudia de records del passat, oblidant-se, a vegades, de viure el seu propi present. Ell lluitava per aconseguir els seus propis somnis i ella lluitava per a que els del seu voltant aconseguissin allò que desitjaven. Ell havia recorregut món, de nord a sud i d'est a oest i ella només havia viatjat en somnis. Ell anava sempre per l'esquerra i ella sempre per la dreta. Ell era lliure com l'aire i ella era presonera d'un matrimoni que havia caigut en la rutina del dia a dia.

 

Ell i ella. Ella i ell. Les persones més diferents del món. Mai haguessin coincidit si aquell divendres d'hivern, ell hagués sortit cinc segons més tard i ella hagués entrat cinc segons més aviat. Però, el destí va fer que aquell matí coincidicin en aquell punt clau. Ell sortia a corre-cuita de l'edifici d'oficines on treballava com a administratiu d'un buffet d'advocats, era la seva mitja hora de descans i no en volia desaprofitar ni un sol segon. Ella hi entrava, també a corre-cuita, amb tres carpetes ben plenes de factures que portava al seu gestor. Ell sortia concentrat en el seu telèfon mòbil, tot revisant els missatges pendents. Ella entrava, amb les carpetes recolçades entre el seu pit i l'avantbraç esquerre, mentre amb la mà dreta també consultava el seu mòbil. Tots dos amb els ulls clavats en els seus respectius telèfons. Un sortia i l'altra entrava. El xoc fou inevitable. Les carpetes d'ella van anar per terra. Ella es va començar a enrojolar degut a l'ensurt i a la vergonya d'haver deixat caure les carpetes a terra davant la mirada de tothom, convertint-se així amb el centre d'atenció. Ell, amablement, es va oferir a ajudar-la. Ella nerviosa. Ell relaxat. Els seus dits van fregar-se un petit moment quan tots dos volien recollir la mateixa carpeta de terra. Tots dos van mirar-se als ulls i van somriure. Ella va alçar-se precipitadament i donant-li les gràcies es va dirigir cap a l'ascensor. S'adonà que ara només portava dues de les tres carpetes i ràpidament es girà per comprovar si la que li faltava encara era per terra. A la porta, ell somrient-li sostenia la carpeta que li mancava. Ell gaudia en silenci de l'atabalament d'ella i de la vermellor de les seves galtes. Ella se li atansà i ell, impulsiu, la convidà a fer un cafè. Ella, de seguida, va refusar la seva invitació (no podia fer una bogeria com aquella), va agafar-li la carpeta de les mans i li va tornar a donar les gràcies. Ara sí, va entrar a l'ascensor i va pujar fins al despatx de la tercera planta on va entregar les factures al seu gestor, tot concertant una cita pel divendres següent. Quan va tornar a agafar l'ascensor i les portes es van obrir a la planta baixa, ell encara hi era, mirant-la. I quan va passar pel seu costat tot sortint de l'edifici, ell encara li va tornar a proposar d'anar a fer plegats un cafè. Ara, a ell només li quedaven quinze minuts de descans. Ella amb un somriure amable va tornar a refusar la seva invitació. Ell li va tornar el somriure i va marxar carrer avall. Ella va marxar carrer amunt i mentre caminava i analitzava la situació viscuda, un altre dolç somriure se li començà a dibuixar als llavis. Havia estat genial. Com una escena de pel·lícula romàntica. Ella es va tombar per tornar-lo a veure, però ell ja no hi era, havia desaparegut. Oportunitat passada, oportunitat perduda. Ella, de sobte, es va sentir desil·lusionada i va passar-se els dies posteriors pensant de tant en tant en ell, en els seus ulls i en el seu somriure.

 

Divendres següent ella acudí a la cita amb el seu gestor amb l'esperança de tornar a trobar a aquell home i, a la mateixa hora, van tornar a coincidir, ell sortia de l'edifici quan ella hi entrava. Es miraren i un càlid somriure es dibuixà als llavis de tots dos, però aquesta vegada ell no va dir-li res. Ella tenia ganes de parlar-li, però no va gosar fer-ho, la seva timidesa li va impedir. Ella es va quedar allà plantada veient com s'allunyava de nou. De sobte, ell s'aturà, feu mitja volta i tornà enrere fins on ella, nerviosa, continuava mirant-lo. Ell, per tercera vegada, va tornar a convidar-la i ella va acabar acceptant. Van compartir molt poca estona, ell havia de tornar a la feina i ella feia tard a la cita amb el seu gestor. Eren dos grans desconeguts que tot just començaven a conèixer-se, però es van acomiadar cercant un racó amagat de les mirades de la resta de la gent per fer-se un tímid petó als llavis i prometre's tornar-se a veure el divendres següent.

 

A partir d'aquí, cada divendres van començar a compartir mitja hora de les seves ben diferenciades vides. En aquests trenta minuts, cada setmana intercanviaven petites confidències i parlaven dels seus somnis i dels seus desitjos i sempre s'acomiadaven amagant-se al seu raconet secret per fer-se dolços petons. Aquells petons de divendres a ella la feien sentir-se especial, amb aquells petons en tenia prou per viure feliç durant tota la setmana i esperava els divendres amb gran desig. Aquells clandestins petons de divendres a ella li donaven ales per evadir-se de la seva avorrida quotidianitat. Ell gaudia d'aquells petons de divendres perquè, simplement, era el que aquell dia li oferia la vida.

 

Un divendres de primavera ell no es presentà a la cita. I divendres següent tampoc. Al tercer divendres sense aparèixer, ella es va omplir de valor i va entrar a l'edifici d'oficines, va pujar fins a la quarta planta i entrà al buffet d'advocats on ell treballava. Va preguntar per ell a la recepcionista. La va informar que ell ja no treballava allí, que ho havia deixat tot per marxar a viure en una masia al mig del no-res. Ella, en un primer moment, se sentí desil·lusionada, però reflexionant, es començà a animar perquè sabia que aquell era el somni d'ell i que finalment ho havia aconseguit.

 

Ella va seguir vivint la seva vida, però ara, es mirava la resta d'homes d'una manera molt diferent. Els observava i els analitzava i si algun li semblava interessant s'esforçava per a seduïr-lo clandestinament. Cercava homes apassionats que l'omplissin de petons en divendres,... i tot, en honor d'aquell primer home que va obrir-li els ulls a un món ben diferent del seu.

L'IGNASI I LA MARIA

L'Ignasi vivia a la ciutat. Vivia engolit pel boig frenesí d'aquesta. Vivia segons les normes convencionals establertes. Quan havia arribat el moment, s'havia casat, simplement, perquè tocava fer-ho. Potser sí que s'estimava la seva dona, però com qui s'estima a una amiga o a una companya de pis. A la ciutat passava desapercebut, no coneixia ningú, no tenia amics. Vivia presoner del seu matrimoni. En el seu interior, sense comentar-ho amb ningú, perquè hagués estat mal mirat, donava gràcies perque no haguessin tingut fills. Vivia en un món d'aparences, guardant sempre les formes. Vivia en silenci, callant, deixant-se portar i deixant que el temps s'escolés ràpidament entre les seves mans. Treballava de valent, fent més hores que un rellotge en una feina que ni tan sols li agradava. Vivia per a treballar, sempre corrent de casa a la feina i de la feina a casa. De bon matí, sempre feia el mateix recorregut, primer set parades de metro i després uns vint minuts d'autobús i, al vespre, totalment esgotat, feia el mateix recorregut a l'inrevés fins a casa. Gairebé mai sortien ni gaudien de la gran varietat d'oci que la ciutat els oferia. Estalviaven pel futur, però no sabien per a què, no tenien cap somni concret en comú. L'Ignasi sempre havia seguit el camí marcat, sense sortir-se'n ni un sol pam i feia tot allò que s'esperava d'ell. Els seus ulls eren d'un color blau apagat, com si fossin un reflexe de la trista vida que portava.

 

Un dia, l'Ignasi va fer un petit descobriment que va fer trontollar tota la seva monòtona i ensopida vida. Aquest descobriment fou com una petita metxa que de sobte s'encengué i va fer que tot explotés. Va descobrir que volia ser feliç! Va descobrir que volia viure! Va prendre una decisió. Va escriure una nota de comiat i va desaparèixer per sempre.

 

La Maria viu en un petit poble de muntanya. Viu pausadament, gaudint i exprement al màxim tot allò que en cada moment li ofereix la vida. Viu segons les seves pròpies normes. No s'ha casat ni té parella, simplement, perquè no ha trobat la persona adequada. Tampoc té fills. Al poble la coneix tothom, té molts amics i amigues. Ella viu lliure com l'aire. Gaudeix treballant la terra i obtenint-ne els seus fruits. Ha descobert que li agrada la cuina i la gastronomia i en això hi posa tota la seva ànima. Elabora unes confitures cassolanes boníssimes i que ven a bon preu. Gaudeix cuinant a poc a poc, amb una copa de bon vi entre les mans i compartint després el tiberi amb els amics. La Maria segueix el camí que li dicta el cor i fa el que vol, el que desitja i el que li sembla més encertat en cada moment. La Maria és feliç i viu intensament cada petit moment, assaborint-lo. Els seus ulls són d'un blau viu i intens, reflexe de la seva felicitat.

 

El que ningú sap és que la Maria guarda un petit secret. Fa tres anys, la Maria va sortir del no res i va arribar al poble. Fa tres anys, la Maria es va inventar a ella mateixa. Fa tres anys, la Maria era l'Ignasi.

ABANDONADA

M'has deixat. M'has abandonat. M'he quedat sola. Has faltat a la teva promesa. Recordo que innumerables vegades vas jurar-me que sempre estaries amb mi, que sempre estaries al meu costat, que mai em deixaries. Et necessito. Sense tu em sento perduda, incapaç de trobar la sortida d'aquest negre túnel on tu m'has fet entrar. I ara, saps com em sento? Doncs, traïda, sola, abandonada i molt trista. Has aconseguit trencar el meu cor en mil bocins i no crec que me'n refaci. Potser, amb el temps, aconsegueixi tirar endavant, però la ferida perdurarà passi el que passi, ho sé. Ara per ara, només sento dolor i ràbia continguda pel que m'has fet. I ploro. Ploro de rancúnia. Ploro d'impotència. Ploro per tu. Ploro per mi. Ploro pels records compartits. Ploro per tot allò que ja no viurem plegats.

Mirant als ulls d'una persona es poden saber moltes coses. Diuen que els ulls són el reflexe de l'ànima. Sempre t'havien agradat els meus ulls amb tonalitats entre el verd i el marró clar. Em deies que la claror del sol els feia més verds, més brillants i espurnejants. Ara ja no hi ha sol que els il·lumini. Visc en una foscor absoluta. I quan em miro al mirall, veig que han perdut la seva verdor, ara em semblen només marrons i apagats. Mancats d'alegria i vida. Són uns ulls plens de melangia.

Sola a casa meva, a casa nostra, tot em recorda a tu. Passo els dies i les nits aquí tancada, pensant en tu i en els dies fantàstics compartits que ja no tornaran. El meu llit, el nostre, ara és massa gran per a mi sola. Traïdor. I ara, que faré jo aquí sense tu? Estirada en aquest llit inmens em sento petita i insignificant. Aclucant els ulls imagino que encara hi ets, però quan allargo la meva mà cercant el teu cos al meu costat, m'omplo de decepció perquè no t'hi trobo, perquè no hi ets. Anyoro el teu cos, les teves carícies, els teus petons, les teves abraçades, les teves confidències a cau d'orella,... ho enyoro tot de tu. Només tinc ganes de dormir i ho vull fer, simplement, perquè penso que potser així et sommiaré.

Sé que he de ser forta, que he de tirar endavant, però, ara per ara, em costa tant fer-ho! Sento que la tristor ha envaït tota la meva vida i que serà la meva companya de travessia durant un llarg temps. He canviat la teva companyia per la seva. Mal canvi, no trobes? Però és el que tu has escollit i el que a mi em toca viure.

Sento que has marxat com un miserable, sense ni tan sols acomiadar-te. Avui, fa tot just una setmana que em vas abandonar. Després de la nostra última discussió, vas sortir de casa a corre-cuita, donant un fort cop de porta i deixant-me amb la paraula a la boca. Vas marxar i ja no vas tornar.  Ara per ara, no puc perdonar-te, possiblement amb el temps pugui fer-ho, però saps molt bé que jo perdono, però, mai mai oblido.

Vam discutir, vas marxar i em vas abandonar. I al final, em vaig adonar que ni tan sols t'havia explicat el que acabava de descobrir aquell matí. T'ho volia dir, però la discussió em va encendre i em va fer perdre el nord completament i, al final, me'n vaig oblidar. I ara, una setmana després, aquell descobriment encara continua sent un secret només meu. Un secret que mai et revelaré perque tu vas decidir deixar-me. Penso que si hagués compartit amb tu el meu petit secret, possiblement no haguessis marxat, possiblement hagués pogut retenir-te al meu costat. Però ara ja és massa tard. Jo no vaig parlar-te'n i tu tampoc vas quedar-te a escoltar-me.

En aquests moments de tristor, aquest dolç secret que guardo és l'únic que penso que em pot ajudar a tirar endavant. Aquest petit secret em servirà com a ansa on agafar-me amb força per intentar sortir d'aquest profund pou on he caigut després de que em deixessis. Una petita part de tu està creixent en el meu interior. Aquest petit trosset de vida i esperança em donará les forces necessàries per tirar endavant. Diuen que viu en el meu ventre, però jo de moment ni el noto, ni el sento, no sóc capaç de percebre'l encara, però sé que ja l'estimo. Per ell lluitaré com mai he lluitat per ningú. Per ell lluitaré com no vaig ser capaç de lluitar per tu.

Després de la discussió de fa una setmana tu vas escollir. Era ella o jo. I la vas triar a ella. No vaig poder fer-hi res. Jo era la vida coneguda. Ella era l'aventura. Jo em sentia fràgil. Ella gaudia d'una duresa i fortalesa increïbles. Jo podia portar-te la contrària, discutir-te i jutjar-te. Ella mai. Jo parlava. Ella callava. Vas triar el seu silenci i la seva simuositat i vas decidir perdre't en els revolts del seu cos. Després de la nostra discussió vas agafar el cotxe i vas anar a refugiar-te en ella. Tu lliscaves veloçment pel seu cos, pitjant l'accelerador al màxim i en un revolt et va fer seu per sempre.  Ella ens va separar i em va pendre el teu amor. La carretera em va guanyar la partida.