Una altra festa. La Cesca va vestida per a l'ocasió. Es mira al mirall i, a primera vista, es veu perfecta. Sap que és l'enveja de molts dels seus coneguts perquè sembla tenir-ho tot. Però, realment, ella se sent buida.
Durant els darrers anys, ella ha anat fent petites concessions, poc a poc, ha anat renunciant als seus somnis a favor de l'estabilitat que ara té. Ara sent que no és res, ara sent que es va equivocar en les seves eleccions. Però, sempre ha fet el que s'esperava d'ella, el que era socialment més correcte i assenyat.
La Cesca sempre està envoltada de gent i, al mateix temps, se sent tan sola. Mai ningú s'ha fixat que la seva mirada ha canviat, enrere va deixar aquella mirada jove, espurnejant i alegre, plena d'il·lusions i de ganes d'aventura. Si es fixa en els seus ulls reflectits en el mirall els pot veure apagats i tristos.
I aquí es troba ella, preparada per a l'ocasió, davant un mirall que li retorna una imatge en la que ja gairebé no es reconeix. Preparada per la festa, quan ella seria feliç sent en un altre lloc, potser corrent per la muntanya, fent un ninot de neu o banyant-se al mar sota la llum de la lluna plena. Ella només desitja ser feliç i sap que ara no ho és.
Rebel·lar-se o callar? I si ho fes? I si es rebel·lés contra el seu destí? Per un moment els ulls se l'hi han il·luminat. Però no n'és capaç. Fa fugir del seu cap aquests pensaments alliberadors i es col·loca el millor dels seus somriures, la seva màscara aliada.
Sap que està realment espectacular. El millor vestit, les millors sabates, els millors complements, el millor maquillatge, i ara, el millor dels seus somriures. Ningú es fixarà en els seus ulls, la Cesca continuarà callada fent el que s'espera d'ella, despertant enveges i alabances, interpretant el seu paper, però,... fins quan?