PER MOLTS ANYS!

La Clara està de celebració. Té una reserva per sopar en un petit i encantador restaurant de la ciutat. Mentre el cambrer l’acompanya a la taula, pensa que és patètic sopar tota sola i més, sent el seu aniversari. Mira al seu voltant, tot són parelletes gaudint del menjar en companyia, compartint converses íntimes. Se sent una mica avergonyida per la situació. Dubta que hagi estat una bona idea venir tota sola, però, qué carai! Vol gaudir d’un bon sopar i més avui, que fa anys.

 

Mentre la Clara intenta concentrar-se en allò que demanarà de la carta, l’ha vist entrar. És un home d’aspecte interessant que es deixa guiar pel cambrer fins a una taula no molt allunyada de la seva. Té un caminar que inspira seguretat. Vesteix acuradament. A la Clara sempre li han agradat els homes amb corbata i aquest en porta.  La Clara el segueix amb la mirada. És un home que no està gens malament. Cabell negre, ulls verds i... un somriure encisador. No s’ho pot creure!... ell la mira descaradament dedicant-li un somriure que la fa estremir. Ella es ruboritza i és incapaç d’aguantar-li la mirada.

 

Ja amb el primer plat al davant, ella es veu en cor de tornar-lo a mirar. Els ulls de tots dos es tornen a trobar. Ell li somriu i ella li torna el somriure. La Clara pensa que es troba davant un galant encantador. Durant el segon plat, les mirades continuen. Ell aixeca la seva copa i li dedica un brindis en silenci. Ella fa el mateix amb la seva copa. Ja a les postres, ella pensa que el sopar en solitari no ha estat gens malament.

 

De sobte, ell s’alça, camina decidit i en passar per la taula on la Clara seu hi deposita una petita nota. Ella mira al seu voltant desconcertada, sembla que ningú ho ha captat. Ràpidament agafa la nota amb la mà dreta i la llegeix dissimuladament “Ets preciosa. T’espero al lavabo de senyores”.

 

La Clara es queda allà asseguda sense saber què fer. Una veueta en el seu interior li diu “Reaccionaaaaa!”. Ella vol viure el moment i aprofitar tot allò que la vida li ofereix. Vol ser feliç. La situació és realment excitant i no s’ho pensa més. S’aixeca i camina decidida cap al lavabo. La Clara i el seu gran desconegut es tanquen precipitadament al primer servei. Ell l’agafa per la cintura i li busca la boca amb la seva, ella es deixa portar per la situació. Mentre es fan intensos petons, ella sap que desitja aquell home desesperadament. Algú entra al lavabo del costat. Tot és tan morbós i excitant! Les mans d’ell s’obren camí sota la seva brusa cercant-li els pits. Té unes mans fermes que ràpidament alliberen els seus pits del sostenidor. Els seus mugrons reaccionen, endurint-se, al contacte amb els dits hàbils d’ell. Quan els hi pessiga, ella reprimeix un dolç gemec. De sobte, ell li diu a cau d’orella “M’encantaria que me la mengessis”. Per un moment, la Clara dubta, pot acceptar la seva proposició com si fos una vulgar “puteta”. I tant que ho pot fer. La Clara, nerviosa, li descorda els pantalons i s’ajup, tot agafant-li amb la mà dreta, se la posa a la boca i comença a moure-la acompasadament, resseguint-la amb els llavis i la llengua, assaborint-la, notant l’excitació d’ell dins la seva boca. La Clara no s’hi està massa estona. Ell la fa incorporar, la posa de cara a la paret i l’abraça per darrere fent-li dolces mossegades al clatell. Un segon després ell ja li ha pujat la faldilla i li ha baixat les calces fins a mitja cuixa. Ella està realment humida i excitada i la penetració és fàcil, molt fàcil.  Dos o tres embranzides suaus i després els moviments acompasats es fan més intensos. Un moment sublim per a tots dos. Quan recuperen l’alè, ell assenyala les seves calces i li pregunta “Me les regales?”. La Clara ni s’ho pensa, ràpidament es desfà de les seves calces preferides i les entafora a la butxaca dels pantalons d’ell.

 

La Clara s’acomiada del seu galant misteriós amb un dolç petó i un somriure i retorna al menjador, a la seva taula. Ell ho fa un minut després. Cadascú torna a la seva particular realitat, com si res hagués passat.

 

La Clara demana el compte i paga la factura. Encara té les galtes vermelles i els ulls espurnejants de desig quan travessa la porta del restaurant i surt al carrer. Fa fred, però ella no en té pas. És hora de tornar a casa.

 

Ell surt del restaurant i es dirigeix cap al cotxe on la Clara l’espera. Ell li diu “Per molts anys, amor meu”. Pugen al cotxe i marxen amb un bon somriure als llavis i rumiant un nou escenari on tornar a jugar al joc dels desconeguts.

LA FORÇA DEL TRES

La Joana és excepcional. És el meu gran amor. Portem cinc anys vivint plegats i sé que ella és el que sempre havia buscat. Ella, no només és la meva parella, és també la meva amiga, la meva companya i la meva confident. Ella em coneix millor que ningú. Només mirant-me als ulls, ella és capaç de percebre el meu entusiasme o la meva desil·lusió. Ella m'entén i vol compartir amb mi tots i cadascun dels meus somnis, de les meves il·lusions i de les meves decepcions. Vol estar al meu costat en els moments dolços i en els amargs. Ella mai m’ha fallat. Ella sap com fer-me l'home més feliç i afortunat del món. Ella, fins i tot, pot esbrinar quan m’he enamorat d’una altra dona.

 

Fa sis mesos, vam conèixer la Júlia. Una dona que ens va despertar sensacions intenses. Per fora era tot timidesa, rubor i tradició, però hi havia quelcom d’ella que ens va captivar. Sabíem que vivia ofegada en la convencionalitat, empresonada entre els murs de la timidesa i la indesició. Però podíem adivinar que tenia tot un món interior intens, ric i viu que lluitava per sortir a l’exterior.  La Júlia va quedar seduïda per la nostra manera d’entendre la vida. Ella va arribar a la conclusió que no acabava de ser feliç i volia ser-ho, desitjava ser-ho. La Júlia vivia en un món molt diferent al meu i al de la Joana. S’havia envoltat de seguretat i quotidianitat i no es veia en cor de tirar-ho tot per la borda i saltar al buit tot cercant la seva pròpia felicitat. I a mesura que la vam anar coneixent ens va anar robant el cor.

 

Finalment, la Júlia es va decidir a fer el pas, va trencar amb tabús i convencionalismes i la Joana i jo la vam acollir a les nostres vides. La Júlia es va convertir així amb el meu altre gran amor.

 

Ara els tres som feliços i ens estimem de manera franca, sincera i apassionada. Els tres junts tenim la força per lluitar pel nostre amor. Mai ningú ens farà abaixar el cap. Ens sentim orgullosos de la nostra vida, de la nostra felicitat  i del nostre amor. Visca la força del tres! del nostre tres!

XANTATGE

El dia que el vaig conèixer fou per a mi el principi del meu final. Un bon dia ell va aparèixer a la meva vida feliç, plàcida i relaxada i la va fer trontollar de tal manera que tot va canviar per convertir-se en nervis, dubtes i desesperació. Però és el que té l’enamorament, fa que les persones que caiem en el seu embruix, perdem el món de vista, deixant-nos arrossegar per la seducció del moment, sense valorar el veritable valor de tot allò que ja teníem.

 

Jo tenia un marit i uns fills fantàstics, però em trobava en un moment una mica agobiant. I ell va aparèixer just en aquest punt. La seva vitalitat i les seves paraules em van seduir i vaig passar a tenir, també, un amant clandestí. Al principi tot va anar bé: interessos en comú, converses interessants i bon sexe. Ell es convertí en un petit i engrescador secret, que animava la meva vida quotidiana. Però vaig començar a sentir-me malament. Jo estimava el meu marit i la meva infidelitat em feia sentir culpable. L’estava traint i estava jugant amb la meva estabilitat familiar. Al mateix temps, notava que m’estava enamorant del meu amant. Estava feta un bon embolic.

 

Cada vegada ho anava tenint més clar, aquella situació no em portava enlloc. Havia d’acabar amb aquella relació clandestina. Havia de dir-li adéu al meu amant. Però, per què em costava tan fer-ho? La resposta, senzilla, perquè me n’havia enamorat. Però, finalment, vaig posar-li seny a tot aquell disbarat que ja durava un mes. Amb seguretat, vaig decidir acabar-ho i em vaig mantenir ferma en la meva decisió. Aquesta seguretat em va fer sentir bé i un cop fet em vaig trobar alleugerida i feliç. De mica en mica, tot allò que sentia per ell es va anar apagant. A mesura que passaven els dies estava contenta de no caure en temptacions i a cada nou dia m’apuntava una nova victòria. La serenor i la calma van tornar a la meva vida. Vaig proposar-me gaudir de tot allò quotidià. Tot era plàcid i jo lluitava perquè cada moment fos fantàstic. Gaudia de la companyia i de l’amor del meu marit i dels meus fills. Gaudia amb les festes familiars. Gaudia planificant petites escapades de diumenge. Gaudia de la vida que m’havia tocat viure!

 

Però un dilluns, un mail del meu examant ho va canviar tot: “Et trobo a faltar. Vull continuar el que vam deixar. No t’hi pots negar. I a més, necessito divuit mil euros. Sé que els pots aconseguir amb facilitat. T’espero dissabte a les 8 del matí a l’aparcament que hi ha al final del teu carrer. Tens cinc dies per planificar-ho. Si no et presentes em veuré obligat a prendre mesures. Ho sé tot de tu. Tinc els teus mails, els teus missatges, totes les teves trucades enregistrades i un vídeo força interessant. Tot això ho podria fer arribar al teu estimat maridet. Aquesta serà la teva penyora. O passes el dissabte amb mi i em portes els diners o ell ho sabrà tot. Accepta o paga penyora”.

 

Les cames em van començar a tremolar. Havia de ser una broma. Vaig contestar el mail: “Fas broma, oi? Que accepti o pagui penyora? No vull jugar a aquest joc. I això em sona a amenaça. Deixa que visqui la meva vida tal i com he triat fer-ho. Oblida’m a mi i als meus diners”.

 

Als cinc minuts d’haver enviat el mail, em va arribar un missatge al mòbil: “No és un joc. O ens veiem dissabte o el teu maridet ho sabrà tot. Tu tries”.

 

Els meus ulls es van omplir de llàgrimes, plorava de por, d’impotència. Plorava per haver estat tan ximple. Jo havia confiat plenament en ell, li vaig obrir el meu cor, li vaig explicar tot i ara ell em feia això. Em sentia traïda. Vaig omplir-me de valor. Vaig tornar a agafar el mòbil, vaig buscar el seu número a l’agenda. I vaig prèmer el botó de trucada. Als tres senyals el telèfon es va despenjar i vaig poder tornar a sentir la seva veu. Dolçament, amb calma, amb tota l’amabiblitat del món em va fer entendre que tot allò anava de debó, que no era cap joc i que pensava complir la seva amenaça. Vaig demanar que em deixés tranquil·la. Vaig dir-li que no volia saber res més d’ell. Vaig suplicar-li, vaig plorar-li aferrada al telèfon. Però no hi va haver manera.

 

Em sentia acabada, derrotada i humiliada. Havia de trobar una sortida, però no sabia quina. Aquella setmana va ser un autèntic calvari. Estava dels nervis, amb prou feines menjava i per les nits no podia dormir i si ho feia tenia uns malsons horribles. Davant la resta de la gent, de la meva família, dels amics, dels coneguts, intentava dissimular, intentava fer un bon somriure, intentava guardar les aparences. Díficil, molt difícil. Ell havia aconseguit que la meva vida estable i relaxada trontollés de veritat i, a més, ara volia ensorrar-la completament si no m’avenia als seus capricis. Vaig intentar fer-lo canviar d’opinió vàries vegades a través de diverses trucades. Però semblava de pedra i amb molta amabilitat i en cap moment sense perdre els papers em feia entendre que no canviaria la seva proposta.

 

Finalment, vaig prendre una decisió. Divendres vaig viure el dia intensament, vaig estar tot el dia pels meus fills, fent tot el que a ells els agradava. Al vespre vaig preparar un bon sopar familiar, tots estaven encantats. Em vaig oferir voluntària per posar a dormir els nens. Abraçades i petons per a tots dos. Ningú ho va copsar però, a l’apagar el llum i tancar-los la porta de l’habitació, tenia els ulls plens de llàgrimes. Només em van caldre uns breus minuts tancada al lavabo per refer-me. I després, en la calma de la nit, em vaig entregar al meu estimat marit amb veritable passió, assaborint cada segon al seu costat, vam gaudir l’un de l’altre intensament. A continuació, va arribar la dolça soneta després del bon sexe. Ell es va adormir embolcallant-me amb els seus braços. M’hagués quedat allà eternament, però tenia un propòsit al cap que havia de complir i res m’aturaria. Sense fer gens de soroll per tal de no despertar a ningú em vaig llevar, vaig deixar una nota sobre la tauleta de nit, vaig agafar el cotxe i vaig marxar. Vaig conduir sense saber on anava, deixant que el temps s’escolés entre les mans. Finalment, a la carretera de la costa, vaig gaudir d’una bonica sortida de sol. La meva covardia no em deixava afrontar el problema. Vaig prèmer l’accelerador i el cotxe va sortir de la carretera, saltant pel penya-segat fins al mar.

 

Aquell mateix dissabte, cap a les vuit del matí, el meu marit llegia la meva nota de comiat i se li trencava el cor. A la mateixa hora un cotxe s’aturava a l’aparcament del final del meu carrer, aparcava, apagava el motor, però el conductor no en baixava, restava a dins, esperant. A la mateixa hora jo ja havia desaparegut, per sempre.

SER L'ALTRA

Ella sempre s'ha sentit atreta per homes del tot inadequats. Per la seva vida han passat xulos, bandarres, vividors, ganduls, mentiders i infidels. No sap què li passa amb aquesta mena d'homes. Pensa que potser tenen un iman amagat en algun lloc que l’atreu inevitablement cap a ells o potser sigui a l'inrevés. No ho sap. El que de ben segur sí que sap és que en totes aquestes relacions ella n'ha sortit ben escaldada.

Ara, s'ha tornat a enamorar. A la seva vida ha aparegut un home ideal. No és ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, ni ric ni pobre. És un home normal. És el que ella sempre havia desitjat. És intel·ligent. Li agrada la bona lectura, el cinema i el teatre. Gaudeix passejant per la natura. Sap parlar i sap escoltar. Aconsella, però mai jutja. Té el grau just d’impulsivitat. És català, parla en català i fa l’amor en català. És del Barça, però mai l’abandonaria per un partit de futbol. Quan abraça ho fa intensament, amb força, amb seguretat i energia. Els seus petons són dolços i a la vegada apassionats. Tot en ell la té fascinada. Ha trobat en aquest home totes les mancances de tots els seus amors anteriors.

Només hi ha un problema. No és un home lliure. És un home casat. No li ha amagat en cap moment. La seva sinceritat també la fascina. Diu que estima a la seva dona amb bogeria. I que també l'estima a ella. Diu que té capacitat infinita d'estimar.

Ella sap que ha de prendre una decisió. El seu sentit comú li dicta que ha d'acabar amb aquesta relació. Això no té ni cap ni peus. Sempre trobant-se en la clandestinitat. No és el que ella buscava. Però ha passat. S'ha enamorat. I mentre acaba de pensar-s'ho gaudeix dels moments que ell li regala. Emulant l'Escarlata O'Hara a "Allò que el vent s'endugué" sempre es diu a ella mateixa que ja s'ho rumiarà demà. I fins que aquest demà no arriba, ella segueix sent la seva amant, ella segueix sent l'altra.

EL COMIAT

Són dos quarts de sis de la matinada d’un dimecres de finals del mes d’abril. Una dona surt al carrer. És primavera, però les nits encara són fresques, així és que es corda la jaqueta. A l’esquena hi duu una petita motxilla. El cel és buit d’estels, senyal que està ennuvolat. La dona tot passejant va creuant la ciutat. Aquesta és la ciutat que l’ha vist nèixer i crèixer. Mentre camina, va rememorant tot de records viscuts. Cada carrer i cada plaça que travessa porten a la seva ment moments dolços i d’altres amargs. Caminant, sense presses, arriba a la platja. S’asseu a la fina sorra i espera. De mica en mica, el dia comença a clarejar, però com el cel està ennuvolat no pot gaudir d’una bonica sortida de sol. Tan li fa, s’aixeca i continua el seu camí. Quan la platja s’acaba, decideix pujar per les boniques elevacions costaneres, resseguint el mar, el seu estimat mar.

 

El paisatge és encisador. Riu i plora al mateix temps. Pel camí treu de la seva motxilla un plec de fulls. Són cartes i notes escrites per un home que ha estimat amb bogeria. Cartes i notes plenes de promeses que ell mai ha arribat a complir. Ella ho ha deixat tot per ell i ara ell li ha donat l’esquena. Mentre va caminant i gaudint del paisatge va estripant els fulls i escampant els bocins per tot arreu.

 

De sobte, el mòbil es posa a sonar. Ha estat un error portar-lo. Sense mirar qui la truca, el llança amb força cap al mar. El mòbil fa un vol espectacular que segueix amb la mirada fins que es perd, per sempre més, dins les aigües, aquest matí d’abril, turbulentes.

 

Arriba a un lloc encantador i s’atura. Reposa, tot gaudint de l’espectacle del mar, és fantàstic. El mar pica amb força contra les roques que hi ha a sota seu. Sempre l’han fascinat els penya-segats. El cel ennuvolat es va ennegrint a poc a poc. Comença a ploure, primer petites gotes i després amb una mica més de ganes. El paisatge continua sent espectacular. Mira cap al cel, tot deixant que l’aigua mulli dolçament el seu rostre. Plora. Les seves llàgrimes es barregen amb les gotes de pluja. La sensació és genial. Se sent sola, però també se sent lliure. Ha decidit marxar sense mirar enrere. Vol ser feliç. El mar, els penya-segats, la pluja, no hagués pogut triar un lloc millor. Alça la seva mà com si sostingués una copa de vi. Mira al cel i proclama el seu brindis en veu alta “Per tot el que comença i tot el que s’acaba. Salut”. S’enduu la mà alçada als llavis i es beu aquell deliciós vi inexistent, fins i tot, li sembla notar el seu esplèndid gust al baixar acariciant la seva gola. Tanca els ulls intentant recordar tots i cadascun dels moments feliços de la seva vida. N’hi ha hagut molts, moltíssims. Com podia ser que ell l’hagués fet dubtar de la felicitat de la seva vida? Per a ella, la seva vida ha estat la millor i l’ha gaudit en plenitut. Cada vegada se sent més exultant de felicitat. Obre els ulls. El mar la crida. No s’ho pensa més. Arrenca a còrrer i sota la pluja d’aquell dimecres d’abril, salta del penya-segat per reunir-se amb el mar, el seu estimat mar. L’impacte amb l’aigua és dur i el xoc posterior amb les roques encara més. Però, ella ja no sent res. Tot s’ha apagat. Negror absoluta. És com si dormís. De sobte, es fa la claror i una mà agafa la seva. “Oh! Mare! Ets aquí amb mi. No saps quant he arribat a trobar-te a faltar durant tot aquest temps”. La mare l’abraçava, ara, se sent segura, mai més tornarà a tenir por i a sentir-se sola. Somriu de felicitat absoluta. Ho ha aconseguit, ha desaparegut per sempre.