Ell era extrovertit i ella introvertida. Ell era impulsiu i ella reflexiva. Ell vivia segons les seves pròpies normes i ella vivia segons les normes convencionals establertes socialment. Ell gaudia al màxim de tot allò que en aquell moment li oferia la vida i ella gaudia de records del passat, oblidant-se, a vegades, de viure el seu propi present. Ell lluitava per aconseguir els seus propis somnis i ella lluitava per a que els del seu voltant aconseguissin allò que desitjaven. Ell havia recorregut món, de nord a sud i d'est a oest i ella només havia viatjat en somnis. Ell anava sempre per l'esquerra i ella sempre per la dreta. Ell era lliure com l'aire i ella era presonera d'un matrimoni que havia caigut en la rutina del dia a dia.
Ell i ella. Ella i ell. Les persones més diferents del món. Mai haguessin coincidit si aquell divendres d'hivern, ell hagués sortit cinc segons més tard i ella hagués entrat cinc segons més aviat. Però, el destí va fer que aquell matí coincidicin en aquell punt clau. Ell sortia a corre-cuita de l'edifici d'oficines on treballava com a administratiu d'un buffet d'advocats, era la seva mitja hora de descans i no en volia desaprofitar ni un sol segon. Ella hi entrava, també a corre-cuita, amb tres carpetes ben plenes de factures que portava al seu gestor. Ell sortia concentrat en el seu telèfon mòbil, tot revisant els missatges pendents. Ella entrava, amb les carpetes recolçades entre el seu pit i l'avantbraç esquerre, mentre amb la mà dreta també consultava el seu mòbil. Tots dos amb els ulls clavats en els seus respectius telèfons. Un sortia i l'altra entrava. El xoc fou inevitable. Les carpetes d'ella van anar per terra. Ella es va començar a enrojolar degut a l'ensurt i a la vergonya d'haver deixat caure les carpetes a terra davant la mirada de tothom, convertint-se així amb el centre d'atenció. Ell, amablement, es va oferir a ajudar-la. Ella nerviosa. Ell relaxat. Els seus dits van fregar-se un petit moment quan tots dos volien recollir la mateixa carpeta de terra. Tots dos van mirar-se als ulls i van somriure. Ella va alçar-se precipitadament i donant-li les gràcies es va dirigir cap a l'ascensor. S'adonà que ara només portava dues de les tres carpetes i ràpidament es girà per comprovar si la que li faltava encara era per terra. A la porta, ell somrient-li sostenia la carpeta que li mancava. Ell gaudia en silenci de l'atabalament d'ella i de la vermellor de les seves galtes. Ella se li atansà i ell, impulsiu, la convidà a fer un cafè. Ella, de seguida, va refusar la seva invitació (no podia fer una bogeria com aquella), va agafar-li la carpeta de les mans i li va tornar a donar les gràcies. Ara sí, va entrar a l'ascensor i va pujar fins al despatx de la tercera planta on va entregar les factures al seu gestor, tot concertant una cita pel divendres següent. Quan va tornar a agafar l'ascensor i les portes es van obrir a la planta baixa, ell encara hi era, mirant-la. I quan va passar pel seu costat tot sortint de l'edifici, ell encara li va tornar a proposar d'anar a fer plegats un cafè. Ara, a ell només li quedaven quinze minuts de descans. Ella amb un somriure amable va tornar a refusar la seva invitació. Ell li va tornar el somriure i va marxar carrer avall. Ella va marxar carrer amunt i mentre caminava i analitzava la situació viscuda, un altre dolç somriure se li començà a dibuixar als llavis. Havia estat genial. Com una escena de pel·lícula romàntica. Ella es va tombar per tornar-lo a veure, però ell ja no hi era, havia desaparegut. Oportunitat passada, oportunitat perduda. Ella, de sobte, es va sentir desil·lusionada i va passar-se els dies posteriors pensant de tant en tant en ell, en els seus ulls i en el seu somriure.
Divendres següent ella acudí a la cita amb el seu gestor amb l'esperança de tornar a trobar a aquell home i, a la mateixa hora, van tornar a coincidir, ell sortia de l'edifici quan ella hi entrava. Es miraren i un càlid somriure es dibuixà als llavis de tots dos, però aquesta vegada ell no va dir-li res. Ella tenia ganes de parlar-li, però no va gosar fer-ho, la seva timidesa li va impedir. Ella es va quedar allà plantada veient com s'allunyava de nou. De sobte, ell s'aturà, feu mitja volta i tornà enrere fins on ella, nerviosa, continuava mirant-lo. Ell, per tercera vegada, va tornar a convidar-la i ella va acabar acceptant. Van compartir molt poca estona, ell havia de tornar a la feina i ella feia tard a la cita amb el seu gestor. Eren dos grans desconeguts que tot just començaven a conèixer-se, però es van acomiadar cercant un racó amagat de les mirades de la resta de la gent per fer-se un tímid petó als llavis i prometre's tornar-se a veure el divendres següent.
A partir d'aquí, cada divendres van començar a compartir mitja hora de les seves ben diferenciades vides. En aquests trenta minuts, cada setmana intercanviaven petites confidències i parlaven dels seus somnis i dels seus desitjos i sempre s'acomiadaven amagant-se al seu raconet secret per fer-se dolços petons. Aquells petons de divendres a ella la feien sentir-se especial, amb aquells petons en tenia prou per viure feliç durant tota la setmana i esperava els divendres amb gran desig. Aquells clandestins petons de divendres a ella li donaven ales per evadir-se de la seva avorrida quotidianitat. Ell gaudia d'aquells petons de divendres perquè, simplement, era el que aquell dia li oferia la vida.
Un divendres de primavera ell no es presentà a la cita. I divendres següent tampoc. Al tercer divendres sense aparèixer, ella es va omplir de valor i va entrar a l'edifici d'oficines, va pujar fins a la quarta planta i entrà al buffet d'advocats on ell treballava. Va preguntar per ell a la recepcionista. La va informar que ell ja no treballava allí, que ho havia deixat tot per marxar a viure en una masia al mig del no-res. Ella, en un primer moment, se sentí desil·lusionada, però reflexionant, es començà a animar perquè sabia que aquell era el somni d'ell i que finalment ho havia aconseguit.
Ella va seguir vivint la seva vida, però ara, es mirava la resta d'homes d'una manera molt diferent. Els observava i els analitzava i si algun li semblava interessant s'esforçava per a seduïr-lo clandestinament. Cercava homes apassionats que l'omplissin de petons en divendres,... i tot, en honor d'aquell primer home que va obrir-li els ulls a un món ben diferent del seu.