Fa molt de temps que les seves vides avancen per camins diferents, de fet, mai han arribat a caminar junts. Es podria dir, que mentre un avançava cap a la dreta i l'altre cap a l'esquerra es van trobar. Es van conèixer, ell li demanà un comiat com cal i ella li dóna tot el que en aquells moments podia. Fou un breu instant en el temps, però ella el visqué amb tanta intensitat, que la va marcar per sempre. I és que ara, ella encara es meravella de la seva influència.
Poques vegades han tornat a trobar-se, res buscat ni preparat, pura coincidència, i ella no és capaç de comprendre com algú que sent tant lluny és capaç de tocar-li el cor d'aquesta manera. Amb una mirada en té prou per a somiar, imaginant com seria una vida que no és pas la seva.
I avui, casualment, es tornen a trobar, però donat els darrers esdeveniments, sembla que serà la darrera vegada que tornin a coincidir. Els seus camins sembla que se separen per sempre, però no s'acomiadaran com cal, no hi haurà cap petó ni cap abraçada.
Mai li han agradat els comiats i per aquesta raó ella ho fa sense fer-ho. Es refugia en la solitud de casa seva. Obre una ampolla de vi i se'n serveix una copa, l'alça a l'aire i brinda sense que hi hagi cap altra copa amb la que entrexocar el cristall. Brinda per ell i perque tingui sort, per a que la vida li somrigui i els seus projectes tinguin èxit. Beu a la salut d'ell i dels que són com ell, pels optimistes, pels lluitadors, per aquells que s'arrisquen, pels valerosos que persegueixen els seus desitjos i objectius, per aquells que no somien una vida sinó que la viuen. Ella no és res de tot això. Quina enveja! però, quina mandra!. És hora de passar pàgina.