Cap de setmana o vacances, quan tinc ganes de desconnectar, ho tinc clar, fujo de la ciutat i poso rumb al poble. La casa de l'àvia em serveix de refugi.
Arribo al capvespre. Toquen les vuit al campanar. La casa està igual que sempre, per més que passin els anys, res canvia, només hi falta ella. En un tres i no res estic instal·lada. Faig un sopar ràpid i cap al llit, necessito dormir.
Em desperto de matinada. Em llevo i preparo la vella cafetera amb aigua i cafè mòlt. Encenc el foc, hi poso al damunt la cafetera i em disposo a esperar que el cafè pugi.
El menjador, a les fosques, té un encant especial. Rere els grans finestrals la lluna dóna la claror necessària per a moure'm sense que em calgui encendre el llum. M'assec al balancí de l'àvia i, inevitablement, els records m'envaeixen.
L'àvia, una gran dona i com m'estimava! D'ella en vaig heretar tres coses: els ulls verds, aquesta casa i l'actitud lluitadora davant les adversitats de la vida. A ella li tocà viure temps difícils, fou una adolescent de guerra i una jove de postguerra.
Jo, de petita, en aquesta casa i al costat de l'àvia, hi passava els nadals i les vacances d'estiu. Cada racó em porta a la ment un bon grapat de records. Després vingué la meva adolescència, on anar al poble no m'omplia tant, preferia els amics de l'insti i la bogeria i el bullici de la ciutat. I ara, apropant-me a la trentena, redescobreixo que la calma d'aquest lloc em fa bé i que la necessito de tant en tant.
La meva història amb l'Ernest només ha durat un any. A ell mai li va agradar aquesta dèria meva pel poble, per redescobrir llocs plens de records, però jo he continuat venint, tant si ell m'hi acompanyava com si no ho feia. Diuen que els pols aposats s'atreuen, però és que nosaltres érem massa diferents, no teníem res en comú i això m'ha confirmat que aquesta teoria només funciona a nivell de camps magnètics, en les persones hi ha d'haver un mínim de punts de connexió per a que una relació funcioni. Fa tot just dues setmanes que ho van deixar córrer i, ahir al matí, la prova d'embaràs va donar-me positiu! Inevitable fugir cap al poble. Necessito prendre decisions importants.
M'arriba una flaire que em fa sortir de les meves cabòries, el cafè és llest. Amb la tassa calentona a la mà retorno al balancí i contemplant la lluna me la bec a poc a poc, assaborint-ne cada glop. Sé que he de decidir-me. Tanco els ulls i penso... embarassada... sense parella... què faig?... segueixo endavant o em desfaig d'aquest petit inconvenient que em lligarà a l'Ernest tota la vida, o no, potser ell no en vol saber res,... Estic feta un embolic i vaig muntant-me diferents històries amb diferents nusos i desenllaços dins la meva ment.
La llum del sol em desperta. Un nou dia comença. M'aixeco del balancí on m'he quedat adormida, obro els finestrals de bat a bat i respiro profundament, tanco els ulls i em concentro. Per fi ho sento, és el silenci i m'encanta escoltar-lo. El silenci em parla. Ell porta respostes a les meves preguntes, als meus dubtes. Ho tinc clar, seguiré endavant i si és una nena portarà el nom de l'àvia.
He de prendre una altra decisió, li dic a l'Ernest o no, però ara no vull trencar-me més el cap. Potser el silenci de demà em porti una nova resposta.