Són dos quarts de sis de la matinada d’un dimecres de finals del mes d’abril. Una dona surt al carrer. És primavera, però les nits encara són fresques, així és que es corda la jaqueta. A l’esquena hi duu una petita motxilla. El cel és buit d’estels, senyal que està ennuvolat. La dona tot passejant va creuant la ciutat. Aquesta és la ciutat que l’ha vist nèixer i crèixer. Mentre camina, va rememorant tot de records viscuts. Cada carrer i cada plaça que travessa porten a la seva ment moments dolços i d’altres amargs. Caminant, sense presses, arriba a la platja. S’asseu a la fina sorra i espera. De mica en mica, el dia comença a clarejar, però com el cel està ennuvolat no pot gaudir d’una bonica sortida de sol. Tan li fa, s’aixeca i continua el seu camí. Quan la platja s’acaba, decideix pujar per les boniques elevacions costaneres, resseguint el mar, el seu estimat mar.
El paisatge és encisador. Riu i plora al mateix temps. Pel camí treu de la seva motxilla un plec de fulls. Són cartes i notes escrites per un home que ha estimat amb bogeria. Cartes i notes plenes de promeses que ell mai ha arribat a complir. Ella ho ha deixat tot per ell i ara ell li ha donat l’esquena. Mentre va caminant i gaudint del paisatge va estripant els fulls i escampant els bocins per tot arreu.
De sobte, el mòbil es posa a sonar. Ha estat un error portar-lo. Sense mirar qui la truca, el llança amb força cap al mar. El mòbil fa un vol espectacular que segueix amb la mirada fins que es perd, per sempre més, dins les aigües, aquest matí d’abril, turbulentes.
Arriba a un lloc encantador i s’atura. Reposa, tot gaudint de l’espectacle del mar, és fantàstic. El mar pica amb força contra les roques que hi ha a sota seu. Sempre l’han fascinat els penya-segats. El cel ennuvolat es va ennegrint a poc a poc. Comença a ploure, primer petites gotes i després amb una mica més de ganes. El paisatge continua sent espectacular. Mira cap al cel, tot deixant que l’aigua mulli dolçament el seu rostre. Plora. Les seves llàgrimes es barregen amb les gotes de pluja. La sensació és genial. Se sent sola, però també se sent lliure. Ha decidit marxar sense mirar enrere. Vol ser feliç. El mar, els penya-segats, la pluja, no hagués pogut triar un lloc millor. Alça la seva mà com si sostingués una copa de vi. Mira al cel i proclama el seu brindis en veu alta “Per tot el que comença i tot el que s’acaba. Salut”. S’enduu la mà alçada als llavis i es beu aquell deliciós vi inexistent, fins i tot, li sembla notar el seu esplèndid gust al baixar acariciant la seva gola. Tanca els ulls intentant recordar tots i cadascun dels moments feliços de la seva vida. N’hi ha hagut molts, moltíssims. Com podia ser que ell l’hagués fet dubtar de la felicitat de la seva vida? Per a ella, la seva vida ha estat la millor i l’ha gaudit en plenitut. Cada vegada se sent més exultant de felicitat. Obre els ulls. El mar la crida. No s’ho pensa més. Arrenca a còrrer i sota la pluja d’aquell dimecres d’abril, salta del penya-segat per reunir-se amb el mar, el seu estimat mar. L’impacte amb l’aigua és dur i el xoc posterior amb les roques encara més. Però, ella ja no sent res. Tot s’ha apagat. Negror absoluta. És com si dormís. De sobte, es fa la claror i una mà agafa la seva. “Oh! Mare! Ets aquí amb mi. No saps quant he arribat a trobar-te a faltar durant tot aquest temps”. La mare l’abraçava, ara, se sent segura, mai més tornarà a tenir por i a sentir-se sola. Somriu de felicitat absoluta. Ho ha aconseguit, ha desaparegut per sempre.