dimecres, 5 de juny de 2013

AMAGAT SOTA LA PERFECCIÓ

Pensar en la Cinta i en el David, era pensar en la parella perfecta. Els que els coneixíem sempre els havíem considerat un matrimoni afortunat. Ho tenien tot: feina, salut, diners, amor...
 
A la Cinta li encantava destacar i ser la millor en tot i això feia que visqués engolida per totes les seves responsabilitats. Havia estat l’alumna més brillant. La millor filla. L’empressària més hàbil. L’esposa més amorosa i afectuosa. La persona més organitzada del món. I quan ella mateixa no podia ser la millor en una tasca per manca de temps, sempre cercava la persona més adequada per a que ho fos sota la seva supervisió.
 
En David es deixava fer. Gaudia amb la seva feina. Es deixava estimar per la Cinta. I ja li anava bé que fos ella la que ho organitzés tot. Així ell no havia de trencar-se el cap. La Cinta organitzava, decidia i planificava i ell només havia de recolçar-la. Fàcil. Possiblement per això tot era perfecte.
 
Quan la Cinta i en David no treballaven sempre estaven junts, compartint cada instant, cadascun dels seus moments viscuts. Junts descobrien restaurants encantadors on gaudir de bons sopars. Junts visitaven les darreres exposicions d’art. Junts assistien a concerts de música ben variada. Junts feien els viatges més interessants. O junts, simplement, es perdien passejant pels carrers de la seva ciutat.
 
Sempre estaven junts. Sempre, tret dels dijous. Els dijous a la tarda, després de la feina, tots dos aprofitaven per quedar amb els amics per separat. Cadascú tenia el seu propi grup d’amics. La Cinta sempre havia dit que les amistats s’havien de mantenir i cuidar, malgrat que ells estiguessin casats.
 
Els “dijous de les noies” eren genials. Tafanejàvem per les botigues abans que tanquessin, sortíem a sopar i compartíem unes copes. Rèiem. Ens divertíem. Ens explicàvem la vida. Ens donàvem consell. Ens ajudàvem. Ens posàvem al dia en tot. La Cinta sempre tenia històries divertides per explicar-nos. I en el fons totes envejàvem la seva vida tan divertida, tan plena d’amor, tan regalada, tan perfecta.
 
Els “dijous dels nois” començaven compartint una partida de tennis al club, després acostumaven a prendre una copa i finalment acabaven amb un bon sopar, que podia allargar-se fins a altes hores de la matinada.
 
Un dijous al vespre la Cinta va arribar a casa. En David encara no havia arribat. Cansada va arraulir-se dins el llit. Feia poca estona que dormia quan el telèfon va començar a sonar trencant el silenci de la nit. Era la policia. Li comunicaven que en David havia tingut un greu accident de cotxe i que era a l’hospital. Angoixa. Ansietat. La Cinta va volar cap a l’hospital. Una nit dolorosa i llarga, molt llarga.
 
Mentre en David lluitava per sobreviure la Cinta descobria que en el cotxe no viatjava sol. La Cinta ràpidament va  pensar en l’estat dels amics del seu marit. Error!. Al seient del copilot d’en David hi viatjava una dona, el seu nom era Amàlia i només tenia una fractura en el braç esquerre. Mentre en David es debatia entre la vida i la mort, la Cinta descobria que el seu marit tenia una amant de nom Amàlia i que els “dijous dels nois” eren una gran mentida. Ni sopars. Ni copes. En David no era soci de cap club de tennis. I els amics no havien existit mai.
 
Aquella nit, mentre en David moria a la sala d’operacions, dues dones ploraven a l’hospital. Una per perdre el fidel amant dels dijous i l’altra per perdre l’infidel marit perfecte.