La Gisela fou una nena massa introvertida i després, una adolescent solitària i un xic incompresa. I la Ruth va aparèixer a la seva vida quan ella més necessitava una amiga. La Gisela i la Ruth varen fer un pacte d’amistat eterna i entre elles es creà un vincle indestructible.
Els preocupats pares de la Gisela ho intentaren tot per tal que la seva filla s’obrís al món: grups d’ajuda, psicòlegs, infinitat d’activitats juvenils,... Però, la Gisela mai va acabar d’encaixar en res. La Gisela i la Ruth vivien en el seu propi món infranquejable i amb això en tenien prou, no els calia res més.
Quan la Gisela en tenia vint-i-cinc, semblava que tot allò havia quedat enrere. Per fi s’havia independitzat i, finalment, havia conegut un noi encantador, que la feia sentir la noia més especial i afortunada del món. Ella l’estimava amb bogeria. Tot semblava perfecte. Però, la situació va començar a desestabilitzar-se quan en pocs dies de diferència ell va cancelar dues cites amb ella posant com a excusa que tenia molta feina. Això no va agradar gens a la Gisela. Dins d’ella van anar despertant-se les seves velles inseguretats i així fou com va començar a dubtar del veritable amor d’ell cap a ella.
La Gisela, angoixada per la situació, va recòrrer a la Ruth, tot explicant-li els seus dubtes i demanant-li consell. La Ruth de seguida va comentar-li que aquell noi no li agradava, que no feia per ella, que no era aigua clara. I tot això va fer que augmentés la desconfiança de la Gisela vers el seu xicot, però, ella no va dir-li res a ell, va callar, va amagar els seus dubtes i va continuar amb la seva vida. Però, aquesta desconfiança es va anar tornant obsessió dins el seu cap.
Finalment, un dia la Ruth va confirmar-li que havia vist al noi petonejant-se en un racó de la ciutat amb una rossa d'aquelles de calendari. La Gisela, sola al seu pis, s’enfonsà. Desesperada va trucar a la seva mare i li explicà com la Ruth, finalment, li havia obert els ulls. La mare, en sentir les explicacions de la Gisela es va alarmar, però va intentar, sense aconseguir-ho, calmar la seva filla. La Gisela estava fora de sí i bruscament va penjar el telèfon. Ràpidament, la mare nerviosa explicà al seu marit que la Ruth havia tornat i mentre tots dos sortien disparats cap a l’apartament de la filla, algú trucava a la porta de la Gisela. Ella va mirar per l’espiell i... sorpresa!... era el seu xicot! La Gisela rere la porta va respirar profundament i el seu rostre canvià de sobte, dibuixant un dolç i encantador somriure. Va obrir la porta i va rebre al noi amb una falsa i tendra abraçada. La Ruth, des d’un racó de l’apartament, picà l’ullet a la Gisela. Ella sabia que havia arribat el moment de la venjança. Mentre el noi, sense sospitar res, es posava còmode al sofà, la Gisela es dirigia a la cuina, agafava un ganivet de grans dimensions i l’amagava rere l’esquena.
Quan els pares arribaren a l’apartament de la filla, ja era massa tard. La Gisela els obrí la porta entre plors i rialles. El noi jeia als peus del sofà damunt d’un gran bassal de sang.
Ara, la Gisela ja en té vint-i-sis i de manera reposada i còmplice parla amb la Ruth. Les dues recorden tot el que han viscut juntes. El metge, davant la porta de l’habitació d’aïllament número divuit repassa l’historial de la pacient, en acabar, tanca la carpeta amb l’expedient i es disposa a obrir la porta tancada en clau. En sentir el soroll de la porta que s’obre, la Gisela calla i la Ruth desapareix. La Gisela somriu, sap que quan el metge marxi la seva amiga tornarà.