divendres, 14 de juny de 2013

EL MECÀNIC

A darrera hora de la tarda tenia hora per passar la ITV del cotxe. He arribat tard, però finalment, he pogut entrar. El meu serà el darrer cotxe que revisaran avui. Estic una mica nerviosa. Sóc novata en això. És la primera vegada que porto el cotxe a passar la ITV. Pacientment espero dins del meu cotxe a que em toqui el torn. Per sort, la cua no és massa llarga i en un quart d’hora ja em toca a mi.
 
De sobte, el veig. És alt. Cabell castany. Ulls foscos de mirada intensa. Porta la granota arremangada mostrant un braços forts i musculats i sota aquesta peça de roba puc intuir-hi un cos que no està gens malament. S’apropa, em somriu i em parla. Té uns llavis molsuts i un somriure interessant. Quin tros de mecànic! Sembla d’aquells homes de calendari! Estic embadalida mirant-lo. Ja és al costat del meu cotxe i em torna a parlar. Sóc incapaç d’escoltar-lo, només puc mirar-lo. Em torna a somriure mentre suaument em pica al vidre de la finestreta. Ups! Si la tinc tancada! Ara entenc que no pogués sentir-lo! Ràpidament pitjo el botó i el vidre de la meva esquerra baixa. Ell torna a somriure’m i jo li confesso que estic nerviosa, que és la meva primera vegada, que espero saber-ho fer bé. Ell em tranquilitza tot dient-me que només he de seguir les seves instruccions.
 
Jo em deixo guiar. Em sembla l’home més pacient i amable del món i mentre revisa les llums, els intermitents, les rodes, el motor, la direcció, els frens,... ens anem fent dolces mirades, d’aquelles que sense dir res ho volen dir tot. Estic extasiada amb aquest home. Però la revisió finalitza i de sobte tot s’acaba. No tinc el coratge suficient per dir-li res i ell a mi tampoc, només podem mirar-nos. Finalment, li dic adéu i marxo.
 
Ja a casa em penedeixo de no haver-li parlat, de no haver-li proposat de fer un cafè o una copa. De no haver-ho ni tan sols intentat. Torno a agafar el cotxe i em planto davant la nau de la ITV. Massa tard. Tot és fosc. És tancat. No hi ha ningú. Oportunitat passada, oportunitat perduda.
 
Durant els dies posteriors, aquell mecànic i les seves mirades intenses ronden pel meu caparró. No puc estar-me’n de pensar-hi. Busco amics i familiars que hagin de portar el cotxe a la revisió. I jo m’ofereixo voluntària per a portar-los el cotxe. Però no hi ha sort. Mai l’he tornat a veure. Mai hem tornat a coincidir. I de mica en mica l’interès es va adormint. Hi ha trens que només passen una vegada per la teva estació i has de decidir ràpidament si els agafes o els deixes passar. Si no ho fas o et decideixes massa tard, potser no els tornis a veure mai més. Ara, només em queda pensar què hagués passat si jo hagués parlat. Ara, només em queda somiar que potser algun altre dia ens tornarem a trobar.