dimarts, 17 de setembre de 2013

AVUI SURTO DE CACERA

No puc recordar com, quan ni a on va començar tot. No podria dir amb exactitud ni la manera, ni el moment, ni el lloc on vaig començar a esdevenir el que realment sóc en l'actualitat. Malgrat tot, ho reconec, hi estic totalment enganxat i puc afirmar rotundament que això ha esdevingut el meu gran vici, la meva gran addicció.

Ara fa uns quants dies que no ho faig i noto que ho necessito, no puc estar-me'n, alguna cosa dins meu m'ho està demanant a crits. Per tant, no cal que m'ho pensi gaire estona, avui és un dia ideal. Avui apaivagaré aquest rau-rau interior. Avui sortiré de cacera i, de ben segur, que torno amb bons exemplars, perquè aquesta mena de caça no se'm dóna gens malament.

Avui, l'escenari escollit és el parc de la vora del riu, un lloc plàcid, on la gent hi va a passejar, a relaxar-se, a fer esport, a anar amb bicicleta i on molts pares i mares porten la quitxalla a jugar al sorral i a la zona de gronxadors i tobogans.

El primer que faig quan arribo al parc és cercar un banc situat en un lloc discret i estratègic, des d'on pugui tenir una bona panoràmica de l'indret. Un cop localitzat el banc, pausadament, m'hi atanso i m'hi assec. Intento passar totalment desapercebut. Em preparo amb molta cura i quan ja ho tinc tot llest, observo cercant una primera víctima, després ajusto l'objectiu, apunto i començo a disparar. Una vegada he començat és impossible aturar-me. M'aixeco, canvio de posicions i, finalment, començo a passejar tranquil·lament a la recerca de nous emplaçaments i de nous protagonistes a qui poder caçar quan menys s'ho esperin.

Em considero un lladre d'imatges i de moments, un caçador de sentiments i d'emocions. Disparo amb la meva càmera fotogràfica per captar l'alegria, l'eufòria, les rialles, un secret dit a cau d'orella, l'avorriment, l'esforç, l'amor, l'enuig, la melangia, el plor,... La fotografia ha esdevingut la meva dolça droga, la meva gran passió.