Tardor. Els dies s'escurcen inevitablement. Mai m'havia agradat aquesta època de l'any. Sempre l'havia trobada l'estació més trista i ensopida, potser perquè l'associava al moment de tornar a la rutina, de deixar enrere la disbauxa i el divertiment de l'estiu. Per a mi, la tardor sempre havia estat temps de recordar amb nostàlgia, dies de vacances, de platja i d'excessos, en definitiva, dies de felicitat.
Però, avui, en ple mes d'octubre, les meves velles percepcions trontollen. Avui t'he conegut. Un petit instant compartit i sembla que m'hagi canviat la vida. He descobert que ara, em sento realment feliç. La cara se m'il·lumina només de pensar en tu i friso perquè arribi el moment de poder tornar-te a veure.
El que he sentit quan t'he vist ha estat increïble i sé que en aquell precís moment m'has robat el cor. Sé que ja t'estimo amb tota la meva ànima. Estimo tot el que ja ets i tot el que esdevindràs.
I aquí em tens, aquest vespre de tardor, sentint-me contenta i afortunada i gaudint dels dolços sentiments que em proporciona el fet de pensar només en tu. Sóc aquí, delint-me per poder tornar a escoltar el fort batec del teu cor i poder tornar-te a veure a través del monitor, quan arribi el moment de la propera ecografia.