diumenge, 22 de desembre de 2013

L'EMPOTRADOR

L'hivern tot just acaba de començar. A la tele, com cada 22 de desembre, els nens de Sant Ildefons amb la seva peculiar cantarella van repartint els premis de la loteria, preludi inequívoc de que el Nadal ja és aquí. La Nora gaudeix de la tranquil·litat inusual que hi ha a casa en aquest matí de diumenge. Tots han marxat i tornaran a l'hora de dinar.

Ella mandreja per casa, rumiant què podria fer per a dinar. Damunt la taula del mejador hi ha els dècims de loteria que ha comprat aquest any i, per un moment, pensa: "I si em toqués?" De ben segur que seria la persona més feliç del món. Diuen que els diners no fan la felicitat, però ella pensa que aquesta frase és invenció d'algú sense problemes econòmics i que amb la butxaca plena les penes segur que són més suportables.

El timbre de la porta la treu sobtadament de les seves cabòries. Mira per l'espiell i veu que és el veí del costat, alt, guapo, fort, cabell negre, ulls verds, cos musculat,... aquell tros d'home que la seva cunyada Lola ha batejat amb el sobrenom de "l'empotrador", perquè diu que un home així és, segurament, d'aquells, que a l'hora de fer-te l'amor, són capaços d'agafar-te en vol per les cuixes i empotrar-te ferotgement i sense miraments contra la paret, mentre te la claven fins al fons i fan que toquis el cel.

La Nora nota que el cor se li accelera una mica davant aquests pensaments. Dóna un ràpid cop d'ull al mirall del rebedor i hi veu la seva imatge reflectida. Està feta un desastre. El cabell recollit en una cua mal feta i el pijama de franel·la tan poc afavoridor. Però, és massa tard per a fer-hi res, i, resignada, obre la porta tímidament.

El veí, molt amablement, li explica que està fent un pastís i que ara, al darrer moment, s'ha adonat que no té llevat i que com és diumenge les botigues són tancades i que ha pensat que potser ella en tindria i si li podria donar.

La Nora el convida a passar, mentre li confirma que té llevat i que amb molt de gust li pot donar. I mentre el busca a la cuina va pensant: "Està boníssim i a més a més sap fer pastissos!".

Quan li passa la bosseta amb el llevat, els seus dits es toquen mínimament, però amb això ja n'hi ha prou per a que la Nora es comenci a posar nerviosa. Tots dos es miren i somriuen. Ella s'enrojola, però, és incapaç de deixar de mirar-lo. Sap que continuen parlant, però ella ja no podria dir sobre quin tema. Ara, la Nora només és capaç de pensar en l'empotrador que té al davant, mentre va notant una certa humitat excitadora entre les seves cames.

Una hora més tard, la Nora reacciona. El sorteig de la loteria de Nadal ja s'ha acabat. Segurament que aquest any tampoc hi ha hagut sort. Però, millor que es deixi de romanços, s'ha fet tard i encara ha de preparar el dinar i de ben segur que en Damià i els nens arriben afamats.

Probablement, no li ha tocat la loteria, però la Nora està contenta com si li hagués tocat la grossa. Recull els dècims escampats per terra i un somriure victoriós se li dibuixa als llavis mentre recorda com el veí l'ha empotrat, no contra la paret, sinó, contra la taula del menjador. Només li fa ràbia no poder-ho explicar a la seva cunyada Lola, perquè una cosa és parlar amb ella de fantasies i una altra de ben diferent és confessar una infidelitat en tota regla a la germana del seu marit.