Estimat Bernat,
De ben joves vam començar un projecte de vida en comú. Vam anar fent tot allò que les nostres famílies esperaven de nosaltres. Tot el lot i en l'ordre convenient: festeig, piset, casori i fill. Tu i jo, molta il·lusió, però poca experiència. Tu i jo, amb uns objectius de vida ben diferents. Tu i jo, pocs diners i moltes factures per pagar. Tu sempre disposat a sortir, jo sempre desitjant quedar-me a casa. Tu somiant i jo tocant de peus a terra. Tu blanc i jo negre. Totalment oposats, inevitable el fracàs.
Ara, prenent distància i mirant enrere, em fa ràbia que això nostre no funcionés. Èrem massa diferents. Però, malgrat el fracàs com a parella, el nostre fill ha aconseguit que ens acabéssim entenent, respectant i, fins i tot, admirant. Tots dos hem après a comptar l'un amb l'altre i sabem que, malgrat la distància, sempre hi serem per a donar-nos un cop de mà si les circumstàncies ho requereixen. Tots dos hem acceptat que junts funcionem millor com a amics i com a pares que com a parella.
Per la meva vida n'han passat uns quants després de tu i potser en passaran més, no ho sé. Però vull dir-te que tu sempre seràs especial. Amb aquesta carta vull desitjar-te un feliç dia del pare i també vull confessar-me davant teu, acceptant i reconeixent que has estat l'home de la meva vida.
Amb amor,
Francina