dilluns, 22 d’abril de 2013

XANTATGE

El dia que el vaig conèixer fou per a mi el principi del meu final. Un bon dia ell va aparèixer a la meva vida feliç, plàcida i relaxada i la va fer trontollar de tal manera que tot va canviar per convertir-se en nervis, dubtes i desesperació. Però és el que té l’enamorament, fa que les persones que caiem en el seu embruix, perdem el món de vista, deixant-nos arrossegar per la seducció del moment, sense valorar el veritable valor de tot allò que ja teníem.
 
Jo tenia un marit i uns fills fantàstics, però em trobava en un moment una mica agobiant. I ell va aparèixer just en aquest punt. La seva vitalitat i les seves paraules em van seduir i vaig passar a tenir, també, un amant clandestí. Al principi tot va anar bé: interessos en comú, converses interessants i bon sexe. Ell es convertí en un petit i engrescador secret, que animava la meva vida quotidiana. Però vaig començar a sentir-me malament. Jo estimava el meu marit i la meva infidelitat em feia sentir culpable. L’estava traint i estava jugant amb la meva estabilitat familiar. Al mateix temps, notava que m’estava enamorant del meu amant. Estava feta un bon embolic.
 
Cada vegada ho anava tenint més clar, aquella situació no em portava enlloc. Havia d’acabar amb aquella relació clandestina. Havia de dir-li adéu al meu amant. Però, per què em costava tan fer-ho? La resposta, senzilla, perquè me n’havia enamorat. Però, finalment, vaig posar-li seny a tot aquell disbarat que ja durava un mes. Amb seguretat, vaig decidir acabar-ho i em vaig mantenir ferma en la meva decisió. Aquesta seguretat em va fer sentir bé i un cop fet em vaig trobar alleugerida i feliç. De mica en mica, tot allò que sentia per ell es va anar apagant. A mesura que passaven els dies estava contenta de no caure en temptacions i a cada nou dia m’apuntava una nova victòria. La serenor i la calma van tornar a la meva vida. Vaig proposar-me gaudir de tot allò quotidià. Tot era plàcid i jo lluitava perquè cada moment fos fantàstic. Gaudia de la companyia i de l’amor del meu marit i dels meus fills. Gaudia amb les festes familiars. Gaudia planificant petites escapades de diumenge. Gaudia de la vida que m’havia tocat viure!
 
Però un dilluns, un mail del meu examant ho va canviar tot: “Et trobo a faltar. Vull continuar el que vam deixar. No t’hi pots negar. I a més, necessito divuit mil euros. Sé que els pots aconseguir amb facilitat. T’espero dissabte a les 8 del matí a l’aparcament que hi ha al final del teu carrer. Tens cinc dies per planificar-ho. Si no et presentes em veuré obligat a prendre mesures. Ho sé tot de tu. Tinc els teus mails, els teus missatges, totes les teves trucades enregistrades i un vídeo força interessant. Tot això ho podria fer arribar al teu estimat maridet. Aquesta serà la teva penyora. O passes el dissabte amb mi i em portes els diners o ell ho sabrà tot. Accepta o paga penyora”.
 
Les cames em van començar a tremolar. Havia de ser una broma. Vaig contestar el mail: “Fas broma, oi? Que accepti o pagui penyora? No vull jugar a aquest joc. I això em sona a amenaça. Deixa que visqui la meva vida tal i com he triat fer-ho. Oblida’m a mi i als meus diners”.
 
Als cinc minuts d’haver enviat el mail, em va arribar un missatge al mòbil: “No és un joc. O ens veiem dissabte o el teu maridet ho sabrà tot. Tu tries”.
 
Els meus ulls es van omplir de llàgrimes, plorava de por, d’impotència. Plorava per haver estat tan ximple. Jo havia confiat plenament en ell, li vaig obrir el meu cor, li vaig explicar tot i ara ell em feia això. Em sentia traïda. Vaig omplir-me de valor. Vaig tornar a agafar el mòbil, vaig buscar el seu número a l’agenda. I vaig prèmer el botó de trucada. Als tres senyals el telèfon es va despenjar i vaig poder tornar a sentir la seva veu. Dolçament, amb calma, amb tota l’amabiblitat del món em va fer entendre que tot allò anava de debó, que no era cap joc i que pensava complir la seva amenaça. Vaig demanar que em deixés tranquil·la. Vaig dir-li que no volia saber res més d’ell. Vaig suplicar-li, vaig plorar-li aferrada al telèfon. Però no hi va haver manera.
 
Em sentia acabada, derrotada i humiliada. Havia de trobar una sortida, però no sabia quina. Aquella setmana va ser un autèntic calvari. Estava dels nervis, amb prou feines menjava i per les nits no podia dormir i si ho feia tenia uns malsons horribles. Davant la resta de la gent, de la meva família, dels amics, dels coneguts, intentava dissimular, intentava fer un bon somriure, intentava guardar les aparences. Díficil, molt difícil. Ell havia aconseguit que la meva vida estable i relaxada trontollés de veritat i, a més, ara volia ensorrar-la completament si no m’avenia als seus capricis. Vaig intentar fer-lo canviar d’opinió vàries vegades a través de diverses trucades. Però semblava de pedra i amb molta amabilitat i en cap moment sense perdre els papers em feia entendre que no canviaria la seva proposta.
 
Finalment, vaig prendre una decisió. Divendres vaig viure el dia intensament, vaig estar tot el dia pels meus fills, fent tot el que a ells els agradava. Al vespre vaig preparar un bon sopar familiar, tots estaven encantats. Em vaig oferir voluntària per posar a dormir els nens. Abraçades i petons per a tots dos. Ningú ho va copsar però, a l’apagar el llum i tancar-los la porta de l’habitació, tenia els ulls plens de llàgrimes. Només em van caldre uns breus minuts tancada al lavabo per refer-me. I després, en la calma de la nit, em vaig entregar al meu estimat marit amb veritable passió, assaborint cada segon al seu costat, vam gaudir l’un de l’altre intensament. A continuació, va arribar la dolça soneta després del bon sexe. Ell es va adormir embolcallant-me amb els seus braços. M’hagués quedat allà eternament, però tenia un propòsit al cap que havia de complir i res m’aturaria. Sense fer gens de soroll per tal de no despertar a ningú em vaig llevar, vaig deixar una nota sobre la tauleta de nit, vaig agafar el cotxe i vaig marxar. Vaig conduir sense saber on anava, deixant que el temps s’escolés entre les mans. Finalment, a la carretera de la costa, vaig gaudir d’una bonica sortida de sol. La meva covardia no em deixava afrontar el problema. Vaig prèmer l’accelerador i el cotxe va sortir de la carretera, saltant pel penya-segat fins al mar.
 
Aquell mateix dissabte, cap a les vuit del matí, el meu marit llegia la meva nota de comiat i se li trencava el cor. A la mateixa hora un cotxe s’aturava a l’aparcament del final del meu carrer, aparcava, apagava el motor, però el conductor no en baixava, restava a dins, esperant. A la mateixa hora jo ja havia desaparegut, per sempre.