Ho sospitava. Ho intuïa. Presentia que el meu marit m'enganyava, que m'estava fent el salt amb una altra. Alguna cosa dins meu em deia que no m'equivocava. Aquests pensaments em torturaven nit i dia. Un retard, una excusa, un dinar de feina comunicat en el darrer moment,... tot em feia encendre les alarmes. I el meu cap començava a barrinar, tot imaginant-me el meu marit amb una dona més jove que jo, més prima que jo, més maca que jo,... i més de tot que jo.
Sort en tenia de la meva millor amiga. Ella sempre m'havia fet costat en tot. Era la meva fidel confident en els moments bons i en els dolents. Ella pensava que aquestes cabòries meves eren tan sols que estava passant per un període de manca de seguretat en mi mateixa. Ella m'escoltava, m'aconsellava, em deia que no em precipités prenent decisions a corre-cuita. Ella posava seny a la meva vida. I em recordava una i una altra vegada que no tenia cap prova de la suposada infidelitat del meu marit.
Avui ja en tinc proves. Ho he vist amb els meus propis ulls. El meu marit i la meva millor amiga caminaven plegats pel carrer Major. A l'arribar al final del carrer s'han mirat tendrament i s'han fos en un apassionat petó. No m'han vist. Després ell ha marxat cap a la dreta i ella cap a l'esquerra. I allà m'he quedat jo, sola i destrossada al mig del carrer Major. Traïda pel marit i traïda per l'amiga. En aquell instant el meu món s'ha ensorrat.