dilluns, 20 de maig de 2013

ENFEINADA

La Roser és infermera i acaba de fer-ne quaranta. Té una mare que sembla que s’està tornant hipocondríaca, un exmarit que viu a Dublín i una preciosa filla de sis anys.

Aquest mes, la seva mare ha estat amoïnada per tres afeccions diferents. Primer va comentar-li a la Roser que per la nit li feia la sensació que s’ofegava, que li faltava l’aire, que no podia respirar bé, que sospitava que podia estar patint alguna enfermetat pulmonar. Després, la seva preocupació va passar a ser el cor i li va fer saber que de tant en tant tenia lleus fiblades i que pensava que podia trobar-se a les portes de patir una angina de pit. I més tard, el protagonisme se l’ha endut la tensió, en vàries ocasions, la mare li ha afirmat que nota que està tenint una pujada de tensió i només aconsegueix tranquil·litzar-se quan corre a la farmàcia del costat de casa, fa servir el tensiòmetre i comprova que tot està en ordre.

També aquest mes, ha rebut una trucada del seu exmarit des de Dublín. Ell li ha comunicat que s’ha tornat a enamorar. Que es casa. I que l’afortunada és una jove violinista de vint-i-cinc anys. Ràbia? Gelosia? Millor no pensar-hi.

I també aquest mes, la seva filla ha començat l’educació primària. El seu nou tutor es diu Albert i en té trenta. És atent, simpàtic, dinàmic, vital, extrovertit, comunicador i... guapo, molt guapo. De seguida ha connectat amb el grup-classe i s’ha guanyat el respecte i l’admiració dels nens, de les nenes i de les seves mares. Cada matí, la Roser acompanya la seva filla a l’escola i, com la resta de mares de la classe de primer, es queda rere la reixa del pati per acomiadar la filla. Quan la filera de primer comença a passar cap a l’interior de l’escola, les mares diuen adéu als infants, però això només és una excusa, ja que en realitat, totes es queden per gaudir, embadalides, d’aquell tros d’home en qui han confiat l’educació dels seus fills i filles.

La Roser acaba de recordar que algú va comentar-li anys enrere que quan en fes quaranta es menjaria el món i ella, ingènua, s’ho va creure, però la veritat és que ara no té temps per a res. De bon grat es menjaria el món, però no sap quan podrà trobar el moment per a fer-ho.

La feina a l’hospital la té absorbida, sort en té que treballa en allò que sempre ha desitjat i li agrada el que fa. Quan no és a la feina ha de cuidar-se de la casa, d’omplir la nevera, de cuinar, de quadrar horaris amb la cangur, de cercar estones de qualitat per compartir amb la filla,.... A més, també es dedica a tranquil·litzar la mare. I ara, també s’ha d’encarregar d’ultimar els preparatius per a que la seva filla viatgi a Dublín al casament del seu pare, amb tot el que això implica (organitzar el viatge, decidir qui acompanyarà la nena, comprar la roba adequada per a la celebració,...).

Finalment, a la Roser li queda una de les tasques més engrescadores. Ara, ella dedica les seves nits a somiar que té una tòrrida relació amb l’Albert, el fabulós mestre de la seva filla.  Aquests somnis fan que la seva respiració sigui irregular, que el seu cor s’acceleri i que noti que li puja la tensió. Somriu mentre pensa que potser ha descobert què li passa realment a la seva mare. Els seus llavis tornen a dibuixar un somriure, aquest cop, maliciós, mentre torna a pensar en l’Albert. A continuació, sap que ha arribat el moment, obre bé la boca i es prepara per a cruspir-se el món. Ha trobat un nou objectiu i es diu Albert.