L’Oriol i en Pere no es coneixien. Fa dos anys que la casualitat els va fer coincidir en la recepció d’un hotel del centre d’Amsterdam.
L’Oriol havia viatjat fins a la ciutat holandesa per negocis. En tres dies havia de tancar un bon contracte amb una empresa emergent del sector alimentari.
En Pere hi era per plaer. Finalment, s’havia decidit a fer el pas i s’havia separat de la seva parella després d’un insuportable any ple de discussions i retrets. Ell celebrava el seu alliberament regalant-se aquell viatge.
En Pere va sentir l’Oriol parlant per telèfon en català mentre es registrava a l’hotel. Quan l’Oriol va tancar el mòbil i va acabar els tràmits, en Pere, decidit, s’hi va atansar i van començar a parlar. Que dos catalans coincidissin en un altre país els va fer gràcia. Eren dos homes catalans que, inevitablement, van acabar xerrant del Barça, la gran passió de tots dos i, de seguida, van connectar.
Avui fa dos anys d’aquella primera trobada i ho estan celebrant tot compartint una bona ampolla de cava. Cap dels dos cercava una relació en aquells moments, però, l’amor no es busca, de vegades, es troba en els llocs i en les persones més inesperades. Aquesta nit, tots dos alcen les seves copes, en Pere comença la frase “El que el Barça va unir...” i l’Oriol l’acaba tot dient “... que ningú ho separi”, fan dringar les seves copes i es fonen en un dolç petó.