La mare mai n'hi ha volgut parlar. Hi va haver un temps, durant el qual, en Martí no parava de fer-li tot tipus de preguntes encuriosides sobre aquest tema, però ella mai li respongué de manera clara i directa. Ella, sempre tan dolça i afectuosa, davant aquest assumpte, esdevenia esquerpa i distant. Possiblement per aquesta raó, va arribar un moment en el que la curiositat d'en Martí es va anar apagant i un bon dia va deixar de fer més preguntes sobre ell.
Avui en Martí ha fet una petita descoberta. Entaforada dins el darrer calaix de la còmoda de l'habitació de la mare hi ha trobat, per casualitat, una fotografia. En la imatge hi apareix un noi d'una edat similar a la d'en Martí, rialler, de cabell fosc i rinxolat, amb els ulls color avellana i que posa davant una panoràmica magnífica de la Torre Eiffel. A en Martí, mirant-se el noi de la fotografia li sembla estar veient la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Al revers de la foto, un nom, Damià, una ciutat, París, i un any, 1992.
La curiositat adormida d'en Martí sembla haver despertat de nou. Ha descobert que ara vol saber-ho tot, ho necessita. La seva mare haurà de parlar.